I si el govern ens digués la veritat?

Recordo Dolors Renau, diputada al Congrés, europarlamentària, presidenta de la Internacional Socialista de Dones i columnista d’aquest diari fins a l’agost del 2019, quan la malaltia se la va endur als 82 anys. Immensa saviesa i bondat, infatigable compromís per la defensa dels drets humans i contra tota forma de violència, tan lúcida, honesta i innocent que quan la troica va manar Zapatero aquelles retallades sagnants contra la població fins a l’extrem de forçar una reforma constitucional (rescat a mitges; Grècia fou destrossada literalment) ella va opinar que l’atac al programa de govern era d’una magnitud tan colossal que no s’havia de consentir sense informar amb claredat la ciutadania sobre les conseqüències que comportaria seguir –o no– el dictat imposat pels rics del nord i sense consultar-li el tema. Ningú no en va fer cas, però hauria estat un exercici de reconeixement a la maduresa i intel·ligència dels votants. Hi penso ara que Sánchez diu que l’operació a Melilla ha estat ben resolta i el ministre Albares demana a l’OTAN que consideri la immigració irregular com una “amenaça híbrida” igual que el terrorisme, la vella coartada de l’extrema dreta, com pot ser? I si fem una innocent Renau i demanem al govern que ens digui la veritat? Que la Unió Europea ens utilitza com a pobres del sud per fer de guardians de la fortalesa de bracet amb Marroc? A canvi de què? De més facilitats per al desemborsament dels fons Next Generation que el país necessita? La veritat potser no ens agrada però és necessària; la seva ocultació deshumanitza i ens porta a la barbàrie.