La veritat de la flama d’Empúries

L’afany cen­sor de l’Estat espa­nyol con­tra les mos­tres d’inde­pen­den­tisme no es va limi­tar als pre­pa­ra­tius dels Jocs Olímpics, també es va exhi­bir amb rotun­di­tat durant l’emissió en directe de l’arri­bada de la flama a Empúries, el 13 de juny del 1992, pro­vi­nent de Grècia i des­ti­nada a encen­dre tots els relleus. No ho sabem pas gràcies a Tele­visió Espa­nyola, que va mani­pu­lar la cerimònia sobre la marxa, ho sabem perquè hi érem. Els pro­legòmens ja van començar amb mal peu: assis­tien a l’acte peri­o­dis­tes d’arreu del món, anglo­sa­xons, indis, japo­ne­sos..., però el Comitè Olímpic no tenia a punt les acre­di­ta­ci­ons sol·lici­ta­des per al redac­tor i el fotògraf d’El Punt. Per al cen­tra­lisme bar­ce­loní, el dret a la infor­mació tras­pas­sava fron­te­res, però menys­te­nia els de casa. Va ser necessària una pro­testa enèrgica i la soli­da­ri­tat d’altres com­panys per acon­se­guir final­ment el pen­joll que et donava accés al fla­mant pas­seig esca­lenc, res­tau­rat amb fusta segu­ra­ment col·locada amb pres­ses i que al cap de poc temps va neces­si­tar retocs. (Per cert, l’asfal­tatge pro­vi­si­o­nal del pro­jecte apro­vat el 1992 per unir Sant Martí fins al pont del Rec no es com­ple­ta­ria fins a l’abril del 2010, divuit anys després.) Els peri­o­dis­tes no vam ser els únics que vam tenir pro­ble­mes per entrar-hi, ja que fins i tot el gerent del COOB, Josep Miquel Abad, va ser atu­rat a la porta per les for­ces poli­ci­als, fins que es van ado­nar que tenien al davant un dels res­pon­sa­bles que l’esde­ve­ni­ment sortís mil·limètri­ca­ment bé. L’expec­tació al vol­tant del desem­bar­ca­ment de la jove Míriam Agui­lera, glo­ri­osa por­ta­dora pèl-roja de la torxa, va ser pro­por­ci­o­nal a l’habi­li­tat dels rea­lit­za­dors per anar cen­su­rant imat­ges incon­ve­ni­ents. La Crida per la Soli­da­ri­tat havia anun­ciat ober­ta­ment la intenció de boi­co­te­jar la festa olímpica per terra, mar i aire. Àngel Colom, ales­ho­res diri­gent d’ERC, va ser fora­gi­tat també per les patru­lle­res de vigilància quan la barca en què es des­plaçava pre­te­nia acos­tar-se massa al seguici fes­tiu de la nimfa. Tot just va desem­bar­car ella i va anar a dei­xar la torxa davant la tarima d’auto­ri­tats, un espon­tani va sor­tir del no-res i va inten­tar apa­gar el foc del peve­ter amb una pan­carta de Fre­e­dom for Cata­lo­nia. Agents de paisà li ho van impe­dir davant la mirada muda de la tarima sen­cera. Les càmeres, és clar, van pre­fe­rir estal­viar l’escena als tele­vi­dents i subs­ti­tuir-la per un pla estàtic del cap­ves­pre marítim. Men­tres­tant, xiu­lets a Pas­qual Mara­gall i Javier Solana per haver par­lat en cas­tellà, inau­di­bles des del sofà de casa, és clar. Ale­jan­dro Blanco, actual pre­si­dent del Comitè Olímpic Espa­nyol, ha afir­mat que la can­di­da­tura con­junta amb Aragó per als Jocs d’hivern del 2030 ha fra­cas­sat perquè no es donava la necessària imatge d’uni­tat i espor­ti­vi­tat olímpi­ques. El juny del 1992 sí que es va donar a Empúries: uni­tat dels orga­nit­za­dors a l’hora de silen­ciar les pro­tes­tes i espor­ti­vi­tat màxima dels acti­vis­tes a l’hora de superar els 100 metres d’obs­ta­cles amb el ser­vei d’ordre i les for­ces poli­ci­als.