Ave, Cèsar!

Tinc una flaca per Enric Juliana, el periodista català que escriu a La Vanguardia. És culte, divertit i amb un enorme talent. Que en discrepi sovint no obsta perquè l’admiri.

Ara bé, al seu darrer article, on fa una radiografia del “català emprenyat” enfront del “català milhomes” crec que Juliana s’equivoca. La seva tesis és que la caiguda estrepitosa de les infraestructures és –Magdalena Álvarez dixit– perquè el govern central s’ha afanyat massa a donar-nos l’AVE (em costa traduir-ho per TGV), perquè no ens passessin al davant Màlaga, Segòvia i Valladolid, cosa que ens ofendria, com creu que ens vam ofendre arran de l’AVE Madrid-Sevilla.

Creu que van primar una línia tan poc rendible perquè el govern central tenia por que el sud d’Espanya no fos el sud d’Itàlia. Hi veig una petició de principi: que els catalans estan esperant amb candeletes l’AVE. I que l’emprenyada ve d’aquí.

El que jo sento pel carrer i en ambients d’empresaris és que cal un enllaç amb Perpinyà, i un aeroport potent. Això de l’AVE no crec que aixequi ni una cella. I si l’hi van donar a Sevilla va ser perquè Barcelona tenia les Olimpíades, i Espanya estava tota ella emprenyada, i amb aquesta caríssima línia els espanyols van tornar a poder fer el milhomes.

Parlar, doncs, del 6 d’octubre i del misteriós (!) comportament dels asturians (que Juliana no sap què pintaven en la nostra cursa per ser milhomes) és un error molt espanyol.

Els catalans estem emprenyats perquè ens han aixecat la camisa, ens han aprovat unes lleis que no compleixen i ens han robat. I de milhomes, cregui’m, Juliana, fa dècades que no en veig cap. A Catalunya, vull dir.