Les aventures de Morlán al Congo

El 1929, l’abat Norbert Wallez, director del diari catòlic Le Vingtième siècle, va encarregar a Hergé que, dins la seva tira periòdica, fes viatjar Tintín al Congo, la mítica colònia del regne de Bèlgica. Així es despertarien moltes vocacions colonials entre la joventut belga.

Dit i fet. El jove reporter i el seu fidel Milú van recórrer el Congo entre cocodrils, rinoceronts i indígenes que parlaven p’tit nègre amb infinitius i un cert retard mental. El jove blanc es dedica a la caça esportiva, els endreça una mica el país i els apedaça el tren que fan servir els negres, petit i abonyegat per tot arreu, però que a ells els fa feliços.
Potser el secretari d’Estat d’Infraestructures i Planificació va llegir, quan era un nen, Tintín al Congo. Si és així, deu estar content d’haver vingut a arreglar el nostre tren, petit i abonyegat. Perquè, igual que Tintín era periodista, però blanc, i per això va saber sargir el tren dels negres, Morlán no és pas enginyer, sinó advocat, però ve de Madrid i segur que sap coses que aquí ni ens imaginem.

A més, Morlán és aragonès i potser li va bé passar-se una temporadeta prop de casa. Perquè es tracta d’una persona molt ocupada, que té càrrec públic, ininterrompudament, des d’unes eleccions que Felipe González va guanyar a Leopoldo Calvo-Sotelo, ja fa uns quants anys. El cas és que la seva vocació de servei és tan gran que, en el període en què la voluntat popular –en una equivocació lamentable– va voler prescindir dels seus coneixements i dels dels seus companys del PSOE, Víctor Morlán va voler continuar aportant el seu granet de sorra a la cosa pública des d’un escó al Congrés.

Al final de 'Tintín al Congo', els negres planten un tòtem al mig del poble amb les imatges de Tintín i Milú i ploren perquè han marxat. A nosaltres ja se’ns humitegen els ulls perquè sabem que el nostre Víctor ens deixarà al desembre. Esnif.