L’aparició de l’estat profund

S’ha parlat molt aquests dies de l’anomenada operació Garzón, que es va produir ara fa 30 anys, just el mes abans que comencessin els Jocs Olímpics de Barcelona. I crec que val la pena continuar-ne parlant perquè molta gent jove no en recorda gaire res del que va ser una operació del que ara anomenem estat profund contra gent pel sol fet de ser independentista. L’excusa va ser evitar atemptats durant els Jocs, però Terra Lliure ja havia abandonat les armes i la poca gent que es resistia a fer-ho estava més controlada que un sis doble. Estaven infiltrats i els tenien perfectament controlats en tot moment. Amb ERC d’intermediària, l’Estat negociava amb l’organització la seva dissolució. I l’operació Garzón la va retardar tres anys. Va haver-hi detencions indiscriminades i la manera com alguns mitjans ho negaven feia més clar que sí que n’havien estat, d’indiscriminades. Alguns mitjans van jugar amb les cartes marcades de la Guàrdia Civil i els serveis secrets i van negar unes tortures més que òbvies que van fer esgarrifar fins i tot intel·lectuals gens sospitosos de ser independentistes però profundament humans com Manuel Vázquez Montalbán. Hi va haver silencis còmplices de la part política que defensava la cadira. Però també molta gent que va fer sentir la seva veu al carrer. Personalment era a peu d’autocar quan un dels detinguts i torturats, l’amic Carles Bonaventura, va arribar a Barcelona i ens va mostrar el seu cos. Vam patir per Marcel Dalmau, que llavors no coneixia, que no podia resistir la tortura i va decidir que no podia aguantar més. Viure com a periodista en primer pla moltes d’aquelles coses que van passar va ser un luxe professional. A Bonaventura, torturat, ni tan sols el van cridar a judici. Al company del diari Eduard López el van absoldre. Feia deu anys de govern socialista, de Felipe González, i semblava que la dictadura franquista estava oblidada. De fet aquella operació no va estar dirigida pel poder executiu, sinó pels serveis secrets amb la utilització d’un jutge estel·lar, ara inhabilitat. Trenta anys després anomenem estat profund els qui manen a l’Estat espanyol al marge de qui guanya eleccions. Llavors encara defensàvem l’estat de dret i pensàvem que hi havia ratlles vermelles. Llavors les van traspassar i ho han tornat a fer ara. I ho faran sempre en defensa dels seus interessos, que confonen amb els de l’Estat.