‘Alcarràs’

Podia haver estat un díptic, però em veig amb cor i ganes de fer una tri­lo­gia sobre les “pel·lícules d’estiu”. Fa anys que escric “ombres” amb el desig que, més encara a l’estiu, resulti agra­da­ble pas­sar-hi. El cas és que, com en les dues sèries pre­ce­dents, volia començar amb un film de Hitch­cock, però les meves cir­cumstàncies fan que hi renunciï perquè no he tro­bat el temps per revi­sar aquell que tinc en ment. Així és que ho ence­taré d’una manera fàcil amb una pel·lícula recent que, com suposo que també passa a part de les per­so­nes a qui agra­eixo que em lle­gei­xin, tinc ben pre­sent. O pot­ser en vull escriure una mica per con­tri­buir que no s’oblidi després de tanta ale­gria amb l’Os d’Or de Berlín, de la seva omni­presència mediàtica durant unes set­ma­nes i fins el seu èxit de taqui­lla en un moment en què les sales de cinema patei­xen l’abandó dels espec­ta­dors.

Amb Estiu 1993, ambi­en­tada en un poble de la Gar­rotxa, Carla Simón mos­tra les hores xafo­go­ses de l’estiu i els banys refres­cants en un riu, com també el fet que és una estació de fes­tes majors. Suposo que és un temps en què encara hi fa més calor, a les ter­res llei­da­ta­nes de Ponent. Tan­ma­teix, començo amb Alcarràs a mig juliol encès mal­grat que la pel·lícula fa entre­veure que trans­corre cap a finals d’agost i així, doncs, amb l’estiu en declivi: quan es cullen els últims préssecs (cosa defi­ni­tiva per als Solé, que han d’aban­do­nar les ter­res de cul­tiu) i apa­rei­xen les pri­me­res figues que el patri­arca de la família ofe­reix inútil­ment al pro­pi­e­tari. També hi ha una festa major d’estiu i una car­go­lada en un dinar a l’aire lliure que, amb totes les ten­si­ons fami­li­ars, acaba amb una remu­llada en una pis­cina. Demà: Liber­tad (Clara Roquet, 2021)