Sempre mutant, però ‘Forever Young’

El cinema continua abordant figures de cantants cèlebres (als quals sempre ha volgut convertir en actors i actrius aprofitant-ne el reclam com a estrelles de l’espectacle) sigui a través de la ficció o del documental. Ho exemplifica l’enlluernador Elvis, amb el qual Baz Luhrmann assenyala que la transgressora potència eròtica del rei del rock and roll va ser domesticada fins a arribar a tancar el cantant en una “gàbia d’or” a Las Vegas en un procés que va passar per comèdies musicals adotzenades. El film de Luhrmann va ser presentat a Canes, on també va projectar-se un interessant documental sobre David Bowie, Moonage Daydream. El seu director, Brett Morgen, pràcticament no aporta dades biogràfiques sobre el camaleònic Bowie, que també va ser actor, però d’una manera més interessant que Presley, sobretot encarnant el soldat aliat que, a Merry Christmas, Mr. Lawrence de Nagisa Oshima, encén una passió homosexual reprimida en el comandant d’un camp de presoners japonès a la Segona Guerra Mundial. No hi ha una veu explicativa al documental, sinó que el pensament del mateix Bowie, a partir de fragments d’entrevistes i altres enregistraments, acompanya les imatges extretes de concerts i videoclips. Morgen treballa amb l’arxiu d’imatges per complementar la immersió en una figura mutant a la recerca de nous llenguatges.

També va ser a Canes que va exhibir-se una còpia restaurada de The Last Waltz (1978)”, el mític documental de Martin Scorsese sobre la gira de comiat de The Band que acaba amb l’últim concert en què, cap al final, el grup interpreta Forever Young amb l’autor de la cançó, Bob Dylan, al qual s’afegeixen la resta de convidats (Eric Clapton, Neil Young, Van Morrison, Joni Mitchell, Emmylou Harris, Ringo Starr, entre d’altres) per culminar-ho amb una immensa versió de I Shall be Released. Vaig descobrir aquest film, que em va fascinar per sempre, en la meva adolescència en una projecció al Teatre Municipal d’Olot gairebé al mateix temps que hi vaig veure Renaldo and Clara, de la qual, dirigida per Bob Dylan, crec que no vaig entendre res. De fet, tampoc no en recordava res.

Se m’ha fet present a través de la lectura de Dylan et le cinéma, un assaig escrit per Àngel Quintana i publicat dins de la col·lecció “Le cinéma des poetes” per l’editorial Nouvelles Éditions Place. El crític i historiador del cinema havia publicat anteriorment Lorca et le cinema a la mateixa col·lecció, que li ha ofert l’oportunitat de fer un llibre –no dic escriure’n perquè ja ho havia fet molt i n’havíem gaudit els seus seguidors a Facebook– sobre el seu admirat Bob Dylan, tan escàpol en les seves transformacions, tan canviant amb el temps.

La lectura d’allò que Quintana explica sobre Renaldo and Clara ha fet que tingués unes ganes enormes de tornar a veure aquest film maleït que ha esdevingut pràcticament invisible després que els productors, reduint a la meitat les quatre hores de l’original, van distribuir-ne una versió, sobretot a Europa, condemnada al fracàs. El seu origen, seguint Quintana, és a la gira Rolling Thunder Revue, amb la qual, després d’un temps d’aïllament originat en un accident de moto el 1966, Dylan va tornar als escenaris a mitjan anys setanta. La gira tenia un cronista, l’escriptor Sam Shepard, que va participar en el guió d’un film sota la influència de Les enfants du paradis (1945), de Marcel Carné i de la pintura cubista, però també de la crisi de Dylan amb la seva esposa Sara Lownds i la relació complexa amb Joan Baez. Un puzle amb desdoblaments de personalitat.

S’hi expliquen moltes més coses, en aquesta aproximació tan breu com estimulant i suggestiva a la relació del poeta Dylan amb el cinema. Hi ha una impressionant recopilació de les cites de pel·lícules, o referències, en les lletres de les seves cançons; la referència al documental Don’t Look Back, que, realitzat per D.A. Pennebaker durant els concerts de Dylan el 1965 a Anglaterra quan començava a escandalitzar amb el pas a la guitarra elèctrica, va tenir el seu contrapunt en Eat the Document, del mateix cantant; l’enigmàtica presència a Pat Garrett and Billy The Kid (1973), de Peckinpah; o el reconeixement a Todd Haynes pel fet que, amb I’m not There, reflecteix amb diversos intèrprets la personalitat de Dylan amb la consciència que no pot atrapar-se, cosa que Quintana també sap.