El voraviu
Mallerenga Villarejo
Mostren la impunitat amb què poden trossejar-nos drets fonamentals
El karaoke total i magistral de l’excomissari de policia patriòtica José Manuel Villarejo (Creu al Mèrit Policial amb distintiu blanc el 1975) continua i continuarà per dies com un menú diari de la dieta informativa espanyola i catalana. Canta com una mallerenga de dies, i de nits com una òliba. No para ni pararà. No hi ha límits. Segons què a un diari espanyol, segons què a un diari digital català, segons què ell mateix en una entrevista televisiva o radiofònica. I arrossega una legió de corifeus a analitzar i taral·larejar lletra i música. A vegades a Catalunya, a vegades a Espanya i a vegades a tots dos llocs. Qui programa quan i on escoltem una cinta o l’altra, una conversa o l’altra, un tema o l’altre? Què hi busca el que programa cada gravació, en cada lloc, i en cada moment? Res és gratuït i res es deixa a l’atzar. Tots ho tenim clar. Però és Villarejo qui mou els fils, o és un titella més? Tant li fa. La posada en circulació de totes aquestes gravacions i les que vindran (d’ell o de qualsevol altre rei del mambo) són un nou servei de la policia patriòtica al femer. Torna a ser l’estratègia de la por, no ens enganyem. D’una banda ens ensenyen a tots amb quina impunitat són capaços de trossejar-nos els drets més fonamentals si volen. D’altra banda ensenyen als que manen que qualsevol dia poden ser ells els que escoltin amplificada una conversa d’amics, una entrevista o una confidència sexual. Només és fer por. Ens volen acollonits!
