No diguis blat...

Amb això dels entesos en resolucions judicials, passa una mica com els economistes. Només cal aixecar una pedra per trobar-ne dos que pensin exactament el contrari sobre un mateix fet. I, davant d’això, només cal triar aquell que defensi la tesi que casi millor amb el marc mental de cadascú, i la teoria del biaix de confirmació ja farà la resta a l’hora de refermar la nostra creença predeterminada sobre si, per exemple, en temps d’estretors cal abaixar impostos o no. Seguint aquesta lògica, qui vulgui ja sabrà trobar l’expert de guàrdia que li murmuri a l’orella que, tot i el darrer informe de l’advocat general del TJUE sobre l’euroordre de Lluís Puig, la batalla encara no està ni de bon tros perduda. En inversa proporció, qui vulgui veure Llarena amb el mallot groc de guanyador, també sabrà a quina capçalera recórrer. Davant, doncs, d’aquesta complicació per dictar càtedra sobre la resolució, portem el debat a un terreny purament emocional. Perquè aquí, paradoxalment, hi ha menys discussió possible, ja que el pronunciament del TJUE ha provocat un sentiment de desengany generalitzat en l’independentisme. No s’ho esperava. I ha estat així, potser, perquè s’ha alimentat el relat que la d’Europa era una disputa que ja estava guanyada, amb cròniques èpiques que, fins i tot, han arribat a posar data a un retorn de Puigdemont que es donava per descomptat, però que des de dijous ja no es veu ni de bon tros tan clar. La necessitat de moral de victòria, enmig de tanta derrota, ja ho fa això. I, així, l’evolució del litigi judicial a Europa s’ha anat interpretant de manera cada cop més simplista i acalorada –bons contra dolents– ignorant els matisos o allò que no agradava escoltar. De tot, però, se’n pot extreure una lliçó, i més quan encara queden capítols transcendents per escriure com el del Tribunal de Drets Humans. No cal donar res per fet i, en canvi, fora bo encomanar-se a la saviesa popular, que ho és per alguna cosa, quan dicta allò de “no diguis blat fins que sigui al sac i ben lligat”.