Aquell 18 de juliol del 36

La Segona República mai no va ser vençuda a les urnes –on s’havia guanyat– sinó combatuda per les armes, literalment, el recurs a l’abast dels qui perden la raó. El cop d’estat d’aquell 18 de juliol de 1936 –avui fa 86 anys– es preparava des del mateix dia de la seva proclamació, el 14 d’abril de 1931, quan aires d’esperança, de canvi i de modernitat espolsaven l’endarreriment secular d’un país encara analfabet –les capes populars, sobretot– i dominat per l’Església, el caciquisme i l’exèrcit. Tant d’entusiasme, tants ideals, amb la mirada posada en la construcció de milers d’escoles... Un jove transportista de Sant Feliu de Guíxols es vanava a Montpeller que el canvi de règim s’havia fet de forma incruenta i va rebre per resposta un inquietant presagi: “La sang que es vessarà serà la vostra”, que es compliria cinc anys després, el 18 de juliol de 1936, en un context europeu en què els grans potentats activaven els feixismes contra el moviment obrer, les nostres repatànies dretes i els interessos que representaven no acceptaren el triomf electoral del Front Popular (16 de març del 36) i orquestraren la conspiració definitiva: la rebel·lió als quarters, la guerra i una violència massiva esperonada per l’odi contra rojos i separatistes. En xifres i pel cap baix: 200.000 morts al camp de batalla, 185.000 víctimes a la rereguarda –130.000 per la repressió franquista allargada durant la dictadura; 55.000 des del bàndol republicà als inicis de l’aixecament militar– i quatre dècades perdudes en la foscor, l’espant i el silenci que alguns encara voldrien omplir de medalles.