La pròrroga del franquisme

La memòria és un instrument útil al servei del poder, per la seva capacitat per silenciar el passat o per reviure’l contínuament i controlar el present. Essent així les coses és inadmissible que actualment romanguin uns 5.600 símbols de la dictadura repartits en diferents indrets del país. Ho revela el projecte Hauria de desaparèixer, impulsat per la fundació Jesús Pereda de CCOO, primer catàleg a nivell estatal –no exhaustiu– sobre aquesta truculenta iconografia, pròrroga tangible d’un règim d’allargada ombra. Els vestigis més habituals? Plaques amb el jou i les fletxes en les façanes dels habitatges de protecció oficial; construccions com el Valle de los Caídos, l’Arco de la Victoria de Madrid, el monòlit al general Mola a Burgos, el monument a la Batalla de l’Ebre a Tortosa; carrers, places, avingudes de Millán Astray i Crucero de Baleares (recentment recuperats a Madrid), Sanjurgo, Yagüe, Queipo de Llano, Onésimo Redondo... i almenys sis pobles batejats amb els noms d’aquests espècimens o del mateix Franco. I les creus dels caiguts en la Gloriosa Cruzada? D’aquestes n’hi ha gairebé una en cada municipi, segons l’historiador Miguel Ángel del Arco Blanco, autor d’una recent investigació sobre el que qualifica com a memòria de pedra de l’Espanya redimida pels seus màrtirs que segresta més que no ens pensem el nostre present. (Disculpin l’error en l’article d’ahir: les eleccions en què guanyà el Front Popular es celebraren el 16 de febrer del 36 i no el 16 de març. Gràcies, Jordi Cañameras Gaya, per haver-se’n adonat i per la seva tan completa explicació.)