‘L’une chante, l’autre pas’

Una confusió ha fet que en l’edició impresa del diari s’hagi invertit l’ordre en què havien de publicar-se (al digital es va poder esmenar l’error) les ombres sobre dues pel·lícules de Jacques Rivette: Céline et Julie vont en bateau i 36 vues du Pic Saint-Loup. Tanmateix, la inversió s’acorda amb Rivette. El primer film esmentat acaba com si capgirés el seu inici: no és Julie qui persegueix Céline, sinó al revés. Veient-lo vaig recordar Suzanne (morena com Céline) i Pomme (pèl-roja com Julie) en la seva relació d’amistat al llarg del temps (entre 1962 i 1976) que narra Agnès Varda a L’une chante, l’autre pas, film declaradament feminista de la cineasta.

El relat d’aquesta amistat no segueix una continuïtat cronològica i adquireix un caràcter fragmentari amb molts de buits que, en part, omple la veu narrativa en off de la mateixa Varda. Le tourbillon de la vie fa que les amigues es trobin, que se separin i que vagin retrobant-se. En la llarga temporalitat que abasta, el film no transcorre només en estius, però sí l’última escena, tan lluminosa, que em serveix de pretext per fer present l’estimada Varda. La cineasta reuneix Pomme i Suzanne, amb fills i amistats i “sense drames, naixements i pànics”, en unes vacances a prop d’un llac i, en un moment en què apareixen juntes en el pla, en diu: “Sí, són diferents. L’una canta i l’altra no. Però també són iguals. Han lluitat per la felicitat de ser dona. Potser la seva lluita servirà a d’altres. A Marie, per exemple, que es fa dona.” A Marie, filla de Suzanne, aleshores l’encarna Rosalie Varda: “Ningú no pensava que ho tindria fàcil. Però potser serà més senzill i clar.” La lluita continua. Demà: La belle saison (Catherine Corsini, 2015).