Estimar la terra

N’hi ha que se’n riuen. Què dius, desventurat, estimar la terra... Som terra. N’ hem sortit, de la terra, fins i tot si creiem que l’Ésser Superior ens va fer amb fang. Si un dia sóc terra, si un dia sóc pols, que sigui d’ aquesta que han trepitjat molts. Per què ens embauma la muntanya, per què el Pirineu ens porta a l’eternitat, per què el mar ens fa seu als capvespres, quiet, amb els blaus que esdevenen del color de les violes? Per què les valls ens abracen i els cims ens fan dominar el món? Per què ens fascinen aquests puntets de colors tènues que a les nits ens envolten, i per què la lluna és un tros de casa nostra? Per què les matinades se’ns enduen cap a la vida i els vespres ens porten als somnis.? Estimar la terra.

N’ hi ha que se’n foten. Què vols dir...la terra. Amb la globalització tot és terra. Perdona? Amb la globalització tots som diner. En positiu o en negatiu. Dic terra, i vull dir el marc físic on hem nascut, on estem ficats, inserits, on vivim tots els moments de la nostra vida, on comencem a caminar, a dir els primers mots. El lloc on ens hem enamorat per primer cop. Terra vol dir tota la gent que he conegut, que són terra, aquells companys de l’escola, amb qui ens vam amagar sota l’ immens pessebre que feien les monges i on no ens van trobar hores i hores mentre silencioses no movíem ni un dit. Estimar la terra. És estimar els arbres, estimar les pedres, la sorra que es desgrana des dels esclats de granit, de les pedres sortides de cop d’allò que en diem infern.

Estimar la terra és abraçar els arbres, sentir que els rius són la meravella. Estimar la terra vol dir conèixer aquells racons que els pares ens van assenyalar, aquí, ho veus, hi ha una cova. Estimar la terra és quedar esmaperdut davant dels monuments que esquitxen els nostres territoris, fets amb la terra. Estimar la terra és saber que en ella i amb ella vam néixer. És saber que en ella i amb ella direm adeu-siau a tot plegat.

Si un dia sóc terra. És haver fet les revolucions per canviar el món. És haver corregut davant dels grisos, és haver-te amagat a aquell forat de la muntanya que ells segur que ignoraven. Estimar la terra és conèixer les ciutats que els humans han alçat, amb terra, tenir el desig de recórrer el planeta per a ser amb tot plegat una mica de terra. Estimar la terra és sentir meu aquell carreró on la mare em feia passar, quan m’ agafava de la mà. El carreró que acabava amb un campanar alçat amunt, amb un rellotge rodó. A ca la Maria Alsina. Can Tasanet.

Estimar la terra és sentir el teu cos que penetra el meu. El meu que és terra, el teu que és terra. Mirar un tros de terra, estimar tota la terra, tot aquest globus perdut per un univers que quan som grans descobrim. Hi ha un més enllà del meu carrer, un més enllà del carrer de l’escola, hi ha un més enllà d’ aquestes muntanyes plenes de caputxetes vermelles, de belles dorments, plenes de les blancaneus i els prínceps. Hi ha un més enllà...cap a l’ altra banda de les muntanyes....que tenen també baixades. Hi ha terra al capdavall, més enllà que aquest trosset de mar que ens sembla etern. Estimar la terra és adorar els mites dels boscos i els déus dels cels que són més enllà de tot plegat. Estimar la terra és anar lluny de tot el que podem imaginar, de tot aquell viatge de Jules Vernes, del Noah Harari que ens diu que la nostra àvia era un simi. De terra. Estimar tots els viatges a les llunes i als estels. I al planeta Mart.

Estimar la terra és ser amb l’ amiga Josefina Segú Giner, que ha deixat de respirar. Sentir-la amb mi en el seu darrer adeu, fugir amb ella, juntes, agafades de la mà, cap als mons desconeguts de la terra. Estimar la terra plena de tots aquells homes i dones que una guerra d’un dictador va escampar. Estimar la terra és existir. Estimar la terra és haver cultivat aquell trosset que els humans van descobrir a fora de la selva i que van fangar, cavar, per a enterrar-hi llavors del bosc fins a fer-les créixer allà, a fora del misteri. Estimar aquell racó que hem cultivat i ens hi hem fet una barraca per dormir abrigats del fred i la calor. Què cony dius, estimar la terra? A casa nostra, si és que puc dir-ho així, del lloc on vivim, del lloc que recordem, del lloc que hem recorregut, que hem vist de lluny i de la vora, que hem fet penetrar a les nostres ments, en diem la meva terra. I li hem posat un nom. Perquè els humans anomenem tot allò que destriem, perquè els humans amb el nom tenim el concepte. La meva terra té un nom. És un concepte.