Digueu-nos cul d’olla!

L’estrany cas del diputat Dalmases serà com La núvia, de Lluís Coquard. Portarà cua. Com deia ahir, si dimiteixen tots els polítics que han “pressionat”, no en quedarà cap. Dit això i dit que hi ha interès manifest de partits de la competència, si va passar el que diuen les cròniques, Dalmases ha d’anar a casa. Les disculpes piulades també tenen delicte, com tantes altres disculpes dels darrers anys, insultants, i impresentables. Alerta, també, amb l’exquisidesa que ens agafa al sector. En 43 anys de professió m’han pressionat de totes maneres i per tots cantons. Amb bones i males formes. Físicament i psicològicament. De paraula, obra i omissió. Crec (jo tampoc he estat cap sant) que les pressions són l’àmbit natural dels periodistes. La llàstima és que no ens pugui pressionar tothom. Fins a l’últim ciutadà, si existeix. No tenim l’exclusiva del dret a la informació. La llibertat d’informació no és, només, la nostra llibertat d’informar. Som dipositaris d’un dret ciutadà i tota la ciutadania té dret a pressionar. Només faltaria! Hem de pair que ens diguin “cul d’olla”. La falla del sistema és que només alguns privilegiats com els polítics arribin als periodistes. Que alguns ho facin amb les formes equivocades tampoc és el nucli central del debat. Als periodistes ens ha de poder pressionar tothom. La nostra feina és reaccionar a les pressions de la forma adequada. Fins i tot independentment de com les han exercides (les pressions).