Al meu país, la pluja...
Quatre gotes i arria, que ja ve el nord. Fa mesos que esperem una pluja com cal i no acaba d’arribar mai. Vivim, tots plegats, en un racó de món. “A la nostra civilització, fins a l’edat històrica, existien bruixots que manaven sobre els núvols, que governaven les boires i que feien brollar les fonts de muntanya”, deia Nèstor Luján a Temps que passa, gent que queda: “A Sicília, el 1983, va haver-hi una gran secada i a Palerm van agafar Sant Josep, teòric protector de la contrada, i el van llençar a terra perquè així, de bocaterrosa, comprovés el dramàtic estat del terreny. A Catalnisseta van arrencar les ales daurades de l’arcàngel Sant Miquel, i així va quedar àpter i minusvàlid. A Espanya, la brutalitat de llençar el Crist al riu, quan no feia ploure, era molt antiga. A Galícia hi havia, temps ha, els nubeiros, que, segons la gent, tenien poders màgics sobre la pluja i les tempestes.”
Algunes pluges són per recordar-les sempre. Dues citacions del Butlletí d’Informació Municipal de Llançà: “3 d’octubre de 1987: L’aiguat desbordà la riera que, en sortir del seu llit, eixamplà el seu camp d’acció fins a seixanta hectàrees, a banda i banda. La platja, els murs de defensa, les botigues, els horts de la Salanca, tot destruït, tot arrasat.” Una altra: “1993. Malauradament, la situació de l’octubre del 87 es va reproduir, si bé amb menys intensitat, a casa nostra.”
“Al meu país la pluja no sap ploure”, deia una vella cançó del valencià Raimon. I és cert, ben segur. A la costa mediterrània ja ho sabem, ara poc, ara massa... Però això no s’oblida mai, per temps que passi. “Il pleut dans mon coeur / comme il pleut sur la ville”; Paul Verlaine, absenta i acordió trist. Records difusos que s’esbargeixen lentament.
Aquesta nit he somiat que plovia, una pluja mansa, reposada, silent... Sota un portal he vist una parella abraçada que es petonejaven. No sé si els coneixia o no. El fet és que plovia i una lassitud profunda s’apoderava de tot el meu cos. La boira s’arrossegava damunt les voreres i fosques siluetes s’amagaven per les cantonades, com en el joc del mistri que fèiem de petits. Notava llavors una tèbia i propera companyia, però no vaig poder veure ningú. No volia despertar-me, és a dir, volia i dolia. I la pluja seguia caient. La pluja...
