Qüestió de noms

Si no m’equivoco, devia córrer l’any de gràcia de 1986 quan es van fer més o menys famosos Los Toreros Muertos, impagable banda de punk-ska desguitarrat liderada (o delirada) pel gran Pablo Carbonell, que hi exercia de cantant, és un dir. La cançó que els va fer sonar pertot arreu, i que de fa uns dies taral·lejo compulsivament per motius que vostès entendran de seguida, es titulava Yo no me llamo Javier: aleshores ens semblava una broma simpàtica, però amb el temps, i sobretot aquesta última setmana, ha adquirit categoria de poesia anticipatòria.

La lletra de la peça presentava una situació certament angoixosa, en què una noia molt pesada confonia el protagonista amb un tal Javier –el qual, pel que s’endevinava, era un fill de papà de molta categoria i, a partir d’aquí, no el deixava viure: debades negava un cop i un altre el sofert personatge tenir res a veure amb el Javier en qüestió, que tanmateix la noia hi insistia amb una tenacitat gairebé terrorífica. Al final, Pablo Carbonell s’esgargamellava de desesperació, intentant desfer-se del malson: “Deja ya de joder, / yo no me llamo Javier / Suéltame, mujer, / yo no me llamo Javier...”. La cançoneta tenia –no es pot negar– el seu punt existencialista trash, i semblava escrita per algun deixeble ruc de Kafka que patís una tremenda ressaca després d’haver assistit a alguna festa dels temps de la post-Movida madrilenya.

Com deia, aquesta setmana la febril cançoneta dels Toreros Muertos s’ha fet realitat en el sensacional episodi televisiu en què un parell de ciutadans espanyols demostraven ser incapaços d’admetre la possibilitat que un senyor no es digués José Luis, ni tampoc Pérez, sinó Josep-Lluís Carod-Rovira, amb dos guions. Per moments, la situació va arribar a ser gairebé tan tensa com la del pobre Javier que no ho era, però estem per dir que el vicepresident encara en va sortir airós, ja que almenys ningú es va entestar a dir-li Manolo Bienvenida. Torero (però no gens difunt) sí que s’hi va posar, en Carod, i la veritat és que va ser d’agrair: posats a fer pedagogia de Catalunya, potser que comencem a recuperar alguns mètodes escolars de provada eficàcia en altres temps d’extraordinària placidesa (Mayor Oreja dixit), com ara les orelles d’ase o el sistema de copiar mil vegades els conceptes que no entraven dins el cap dels alumnes més repatanis.

I és que la dels noms sens dubte és una qüestió delicada, que s’ha de tractar amb cura: es comença per dir-li Pérez a un que en realitat es diu Carod i es pot acabar, què sé jo, tractant de Francesc un que es digui Francisco –Camps, per exemple–, i això sí que no, de cap de les maneres. Deu ser per conjurar aquest perill nefast que la Generalitat Valenciana –la Generalitat de Baix, com en deia Ramon Barnils– ha mogut cel i terra fins a aconseguir, en un modèlic exercici de racionalitat política i de democràcia aplicada, el vistiplau judicial que li calia per ordenar el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana, o millor encara, Reyne de Valencia: ¿ho veuen, com el tema dels noms és important?). Ja de passada, i perquè quedin les coses clares, Don Francisco ha fet imposar a la contumaç entitat Acció Cultural del País Valencià (perdó un altre cop) una modesta sanció de tres-cents mil euros, com a lenitiu contra la seva mania de mantenir aquestes emissions tant sí com no.

Sort n’hi ha que el president de la susdita entitat –que es diu Eliseu Climent i no José Luis Pérez, per cert– és un pèl cabota i ja s’ha posat en marxa, amb la col·laboració d’Antoni Tàpies –que tampoc no es diu Javier– i molta gent més, en la tasca de recaptar donatius per poder satisfer la multa, cosa a la qual ens permetem d’exhortar el lector amable a col·laborar, fins i tot en el cas que es digui Pérez. I fins i tot passant per alt, que ja és passar, el fet que tot plegat ens faci retrocedir no al 1986 dels Toreros Muertos, sinó al 1974 de l’extraordinària placidesa que tant enyora Don Jaume Major Orella, ai, perdó.