Qüestió de noms

Si no m’equi­voco, devia córrer l’any de gràcia de 1986 quan es van fer més o menys famo­sos Los Tore­ros Muer­tos, impa­ga­ble banda de punk-ska des­gui­tar­rat lide­rada (o deli­rada) pel gran Pablo Car­bo­nell, que hi exer­cia de can­tant, és un dir. La cançó que els va fer sonar per­tot arreu, i que de fa uns dies taral·lejo com­pul­si­va­ment per motius que vostès enten­dran de seguida, es titu­lava Yo no me llamo Javier: ales­ho­res ens sem­blava una broma simpàtica, però amb el temps, i sobre­tot aquesta última set­mana, ha adqui­rit cate­go­ria de poe­sia anti­ci­patòria.

La lle­tra de la peça pre­sen­tava una situ­ació cer­ta­ment angoi­xosa, en què una noia molt pesada con­fo­nia el pro­ta­go­nista amb un tal Javier –el qual, pel que s’ende­vi­nava, era un fill de papà de molta cate­go­ria i, a par­tir d’aquí, no el dei­xava viure: deba­des negava un cop i un altre el sofert per­so­natge tenir res a veure amb el Javier en qüestió, que tan­ma­teix la noia hi insis­tia amb una tena­ci­tat gai­rebé ter­rorífica. Al final, Pablo Car­bo­nell s’esgar­ga­me­llava de des­es­pe­ració, inten­tant des­fer-se del mal­son: “Deja ya de joder, / yo no me llamo Javier / Suéltame, mujer, / yo no me llamo Javier...”. La cançoneta tenia –no es pot negar– el seu punt exis­ten­ci­a­lista trash, i sem­blava escrita per algun dei­xe­ble ruc de Kafka que patís una tre­menda res­saca després d’haver assis­tit a alguna festa dels temps de la post-Movida madri­le­nya.

Com deia, aquesta set­mana la febril cançoneta dels Tore­ros Muer­tos s’ha fet rea­li­tat en el sen­sa­ci­o­nal epi­sodi tele­vi­siu en què un parell de ciu­ta­dans espa­nyols demos­tra­ven ser incapaços d’adme­tre la pos­si­bi­li­tat que un senyor no es digués José Luis, ni tam­poc Pérez, sinó Josep-Lluís Carod-Rovira, amb dos guions. Per moments, la situ­ació va arri­bar a ser gai­rebé tan tensa com la del pobre Javier que no ho era, però estem per dir que el vice­pre­si­dent encara en va sor­tir airós, ja que almenys ningú es va entes­tar a dir-li Manolo Bien­ve­nida. Torero (però no gens difunt) sí que s’hi va posar, en Carod, i la veri­tat és que va ser d’agrair: posats a fer peda­go­gia de Cata­lu­nya, pot­ser que comen­cem a recu­pe­rar alguns mètodes esco­lars de pro­vada eficàcia en altres temps d’extra­or­dinària pla­ci­desa (Mayor Oreja dixit), com ara les ore­lles d’ase o el sis­tema de copiar mil vega­des els con­cep­tes que no entra­ven dins el cap dels alum­nes més repa­ta­nis.

I és que la dels noms sens dubte és una qüestió deli­cada, que s’ha de trac­tar amb cura: es comença per dir-li Pérez a un que en rea­li­tat es diu Carod i es pot aca­bar, què sé jo, trac­tant de Fran­cesc un que es digui Fran­cisco –Camps, per exem­ple–, i això sí que no, de cap de les mane­res. Deu ser per con­ju­rar aquest perill nefast que la Gene­ra­li­tat Valen­ci­ana –la Gene­ra­li­tat de Baix, com en deia Ramon Bar­nils– ha mogut cel i terra fins a acon­se­guir, en un modèlic exer­cici de raci­o­na­li­tat política i de democràcia apli­cada, el vis­ti­plau judi­cial que li calia per orde­nar el tan­ca­ment de les emis­si­ons de TV3 al País Valencià (perdó, Comu­ni­tat Valen­ci­ana, o millor encara, Reyne de Valen­cia: ¿ho veuen, com el tema dels noms és impor­tant?). Ja de pas­sada, i perquè que­din les coses clares, Don Fran­cisco ha fet impo­sar a la con­tumaç enti­tat Acció Cul­tu­ral del País Valencià (perdó un altre cop) una modesta sanció de tres-cents mil euros, com a leni­tiu con­tra la seva mania de man­te­nir aques­tes emis­si­ons tant sí com no.

Sort n’hi ha que el pre­si­dent de la sus­dita enti­tat –que es diu Eli­seu Cli­ment i no José Luis Pérez, per cert– és un pèl cabota i ja s’ha posat en marxa, amb la col·labo­ració d’Antoni Tàpies –que tam­poc no es diu Javier– i molta gent més, en la tasca de recap­tar dona­tius per poder satis­fer la multa, cosa a la qual ens per­me­tem d’exhor­tar el lec­tor ama­ble a col·labo­rar, fins i tot en el cas que es digui Pérez. I fins i tot pas­sant per alt, que ja és pas­sar, el fet que tot ple­gat ens faci retro­ce­dir no al 1986 dels Tore­ros Muer­tos, sinó al 1974 de l’extra­or­dinària pla­ci­desa que tant enyora Don Jaume Major Ore­lla, ai, perdó.