‘El desconegut del llac’

Si l’homosexualitat reprimida fa que The Power of the Dog, el gran film de Jane Campion invocat ahir, sigui una mena d’encreuament entre el neowestern i un drama de Tennessee Williams, Alain Guiraudie imagina a El desconegut del llac (L’inconnu du lac, 2013) un paradís homosexual a plein air en què el desig circula lliurement. A l’entorn d’un llac, amb la platja per fer-hi el contacte seductor i el bosquet circumdant per practicar-hi els actes sexuals, uns cossos són filmats com una matèria pictòrica. La natura s’hi mostra esplèndida en ple estiu i convida al goig dels cossos, però en aquest paratge idíl·lic es manifesta inesperadament una pulsió destructiva. Tot paradís té una ombra i pot convertir-se en un infern. És així que la celebració hedonista s’inscriu en un estrany film de terror des del moment en què, a la caiguda de la tarda i quan no queda ningú més al llac, el bell Frank observa com un home n’ofega un altre després de practicar-hi sexe. Amb aquest home, el tenebrós desconegut, Frank hi ha tingut abans un contacte visual que li desperta un desig irresistible. L’espectador del crim no deixa de desitjar l’assassí, que ignora (o potser no) que aquell que es convertirà en el seu nou amant l’ha vist matant. És així que el misteri (i una certa morbositat) palpita en el film. El misteri del desig. El misteri de la pulsió d’amor i de mort. El misteri de les pròpies imatges i així de la seva bellesa. Mentre la natura es manté impassible davant les accions humanes, es passa de la llum a l’obscuritat fins a un final en què, com si estiguéssim a les palpentes, ens resta imaginar a través dels sons. Demà: Estiu del 85 (François Ozon, 2020).