Emil Cioran

Un dels grans temes de la vida és que tot comença sense que hi hagi hagut opció de triar els pares que t’han tocat, la llengua que t’han donat o el país on has nascut. Ja es veu que és una manera de posar el negoci en marxa una mica atzarosa, molt desenquadernada. Aquest punt de partida capriciós ha fet que, molt probablement, vostè i jo ens considerem catalans i que tinguem el català com a llengua nostra. Hem fet un bon negoci? Hi deu haver opinions per a tots els gustos. Ara, ser-ne, en som i parlar-la, la parlem. I no hi ha més cera que la que crema. Si volen consolar-se pensin en les reflexions que es feia, ja de ben jove, aquell romanès genial de nom Emil Cioran (1911-1995). Als vint-i-dos anys, el més desconcertant dels filòsofs contemporanis va escriure aquesta reflexió sobre la condició de néixer a Romania: “Ser romanès és horrorós: no hi ha mai cap dona que t’agafi confiança i la gent seriosa et miren sempre de dalt a baix sense dissimular el seu menyspreu; en el cas improbable que s’adonin que ets força intel·ligent, de seguida sospiten que ets un estafador.” Pobre Cioran. En la seva vida adulta, vista la desgràcia de ser romanès, es va exiliar a París i es va reinventar com a autor en llengua francesa. L’exili va ser el seu projecte per superar allò que ell mateix en deia “el drama de la insignificança”. El que fos per fer possible allò que havia volgut ser tota la vida, un estranger: “Espanyol, rus, alemany, caníbal, qualsevol cosa menys el que soc”, va escriure als Sil·logismes de l’amargura. Vist tot això i posats a fer, potser no ens ha d’estranyar el famós títol d’un dels seus llibres, Sobre l’inconvenient d’haver nascut. En el cas de Cioran l’esforç titànic per ser “un altre” va esdevenir la font de la seva creativitat i la marca de la seva personalitat. Per això a Cioran tant li fa que se’l tingui per romanès o per francès, perquè la seva identitat és claríssima: Cioran és Cioran.