El catalanisme està com la Renfe

No és bon camí ofegar i destruir la vida regional per substituir-la pel centre”, deia el Memorial de Greuges que Marià Maspons i Llabrós va llegir, en nom del Centre Català, a Alfons XII el 1885. Aquest acte, convencionalment, es considera la primera acció institucional del catalanisme polític, en aquell moment sota la influència i el prestigi de Valentí Almirall.

Això que en diem el catalanisme, doncs, porta 122 anys amb el diagnòstic fet. Però amb una estratègia que, com demostren els mapes de carreteres, ha estat un fracàs. O no, perquè no ha estat tan malament resistir, contra pronòstic, durant un segle i quart a un projecte perfectament definit com a prioritari i permanent per part d’un Estat.

Però, en qualsevol cas, aquest model de resistència política, basat en la col·laboració lleial i el ministre català, ha deixat de funcionar i no ha impedit una Espanya rica i plena, ehem, pagant nosaltres. Fins que ha arribat el moment en què a Madrid comencen a deixar de necessitar-nos i reaccionen d’una forma cada cop més irritada. Els greuges, a hores d’ara, es refereixen a un passat mític en què Catalunya era el motor econòmic d’Espanya i Barcelona la ciutat més gran, moderna i dinàmica de l’Estat.

Però ara, aquesta Espanya opulenta, amb les balances fiscals –ja vinguin de Catalunya o d’Europa– sempre a favor, és una realitat amb èxit. I cal, a partir d’aquesta constatació, repensar quin és el projecte que té el catalanisme per al futur d’aquest país. Amb quins diners es pot recuperar el retard de vint anys en serveis i infraestructures i com es pot fer per dotar de seguretat jurídica l’autogovern.

I el nou catalanisme, les noves respostes, el nou discurs ha de tenir en compte, sobretot, la resposta d’Alfons XII: “Rebo amb molt de gust la Memòria i tindré interès a estudiar-la”.