Ridau, ridau. Pantocràtor de consens

T’han elegit cap de llista al Congrés per ERC, Joan Ridao, i suposo que cal felicitar-te, encara que tens al davant un camí de pujada que no tots envegem amb bogeria. Ja pots anar explicant que ara no serà com fa uns anys, que aleshores comptàveu amb vots de préstec, que el linxament d’en Carod, que les ximpleries del PP... Tant és: si en l’hora dels formatgets electorals se us han cruspit mitja ració o més, t’hauràs de calçar.

Imagino que els republicans han triat el millor home per a una missió que s’anuncia ben àrdua, i ningú com tu, amb aquest frontis de pantocràtor romànic, per encarar el diluvi, l’apocalipsi o el que calgui. No és casual que a Esquerra, sense que això estableixi precedent, hi hagi hagut consens al voltant de la teva figura. Ets un dret prohom i també home de dret, bregat en les lleis que es fan i es desfan i que no sempre són les millors.

Doctor de l’acadèmia, escriptor i analista, pots disputar com el més tenaç dels jesuïtes, però també pots resguardar-te rere la tanca i veure-les passar. Has arrencat dient que promets cinc escons, la qual cosa no és cap prodigi d’ambició. Si en culls més, faràs aquell somriure de califa andalusí que –ho vaig descobrir fa poc– agrada força a les dones. Si n’arreplegues menys, exhibiràs la teva vena hieràtica, et consolaràs pensant que com el Vallès no hi ha res, i pronunciaràs la màxima que t’inspira, aquella que diu Ridau, ridau, que el món no s’ha acabat. Encara.