Un milió de gràcies, bancs!
Ahir, vaig haver d’anar a una entitat bancària d’Olot per a una gestió que ha de fer un humà, no podia completar-la en un caixer. Vaig haver de fer més d’una hora de cua i, ves per on, m’ho vaig agafar bé. Dit sigui de passada que bona part de l’espera la vaig fer sota els efectes de l’aire condicionat. Potser, al final, haurem d’agrair aquesta creixent manca de serveis humans que s’ha posat de moda entre les entitats bancàries. I és que l’espera sol ser tan llarga –hi ha servei de cita prèvia, però hi ha també una bretxa digital rellevant–, que aquestes entitats s’estan convertint en centres de relació social. De fet, si jo fos sociòleg, ahir hauria disfrutat seguint les converses dels col·legues d’espera i, fins i tot, n’hauria pogut fer un retrat social. Una dona explicava a un seu conegut, que hi parava poca atenció, que una tal Maria té un fill amb la síndrome de Down, però ella és rossa, hi afegia sense cap mena de lògica. Un home donava detalls d’una clienta que acaba de sortir, explicant que havia estat secretària de Can Daixonses i que havia fet molts diners. Una senyora, que feia estona que havia dit que ella ja es podia esperar, es va queixar, però, perquè es pensava que un senyor amb barba i de pell una mica més morena que la meva s’havia colat i el personal de caixa li va haver d’aclarir que li tocava a ell. En aquesta mateixa línia dels microracismes, mentre una dona negra sortia, una altra de blanca i ben bé d’Olot es va enfadar, perquè: “Quina barra, ni deixen entrar”, però el seu marit, amb més bon criteri, li va fer veure que l’altra havia arribat abans a la porta i que, com al metro, calia deixar sortir abans d’entrar. Un servidor va posar al dia, a un conegut dels meus pares, del seu estat de salut –feia molt que no es veien– i vaig tenir temps de fer-la petar amb un oncle. Per cert, potser hauríem de demanar algun tipus de compensació per als qui, com en el meu cas ahir, informem d’altres usuaris que encara van més perduts. En fi, una hora i escaig dona per a això i molt més. Si tots plegats estem d’acord a socialitzar-nos a les entitats bancàries, cap problema. Com que hi ha espais més adients per fer-ho, només vull recordar que, pels volts de l’octubre del 2017, hi va haver una retirada rellevant de capital. Pessigolles per a les entitats, però pessigolles. Ara, amb les queixes per la manca d’atenció personal, els entra per una orella i els surt per l’altra.
