Opinió

QUADERN D'ECONOMIA

FRANCESC CABANA

Guerra a Ucraïna i al Parlament

Fa temps vaig parlar d’aquesta qüestió, però ningú m’ha fet cas i el problema es manté. No diré que sigui una actitud que pugui posar en perill una democràcia, però sí que és una actitud que serveix per qualificar l’actuació d’un parlament.

Rússia va envair Ucraïna fa uns mesos i va començar una guerra tradicional. Russos i ucraïnesos tenen armes de foc i es dediquen a matar l’enemic sense gaires escrúpols i com més millor.

En un parlament democràtic, com la mateixa paraula diu, les armes que s’utilitzen –les paraules– són perilloses però no són de foc i no es disparen contra enemics, sinó contra altres polítics que també ocupen el seu lloc gràcies als vots que van guanyar en unes eleccions.

Com a historiador econòmic m’he fet un tip de llegir discursos de polítics catalans i no catalans, pronunciats al Parlament de Catalunya o a les Corts espanyoles. En molts casos hi havia una duresa de fons pel que fa als arguments utilitzats, però mai la utilització d’insults com s’està donant al Parlament català i a les Corts espanyoles actuals. Aquests polítics fan la impressió que si tinguessin un fusell dispararien contra l’enemic tal com fan els russos o els ucraïnesos.

En un parlament, els polítics no s’han de considerar mai enemics, ja que formen part d’una mateixa democràcia i com a tals es mereixen un respecte, agradin o no agradin. Aquestes situacions creen un ambient malsà que sorprèn a tots els qui els sentim, sempre que no hàgim tingut una lliçó prèvia sobre aquest tipus de comportaments. Els escriptors sabem molt bé que es poden expressar els pensaments de moltes maneres i que la mateixa paraula o expressió es pot manifestar d’una manera suau o bé amb un insult que predisposa l’altre a seguir el mateix camí.

Un parlament és un lloc de diàleg. Els polítics són, en principi, persones de nivell cultural i que parlen en nom d’uns milers de vots que han volgut que els representessin a la cambra del seu país. No sé fins a quin punt els votants se senten satisfets de sentir aquells adjectius aplicats als seus representants, o als seus oponents polítics, que no són, però, el seu enemic. Tampoc he sentit insults i paraules grolleres en els parlaments d’altres estats, tot i que les coses que es diuen entre ells són duríssimes, molt sovint, però mantenen el to educat que els polítics catalans i espanyols han perdut des de fa temps.

No vull esmentar noms ni posar exemples. Les solucions són dues. Primera, vendre fusells metralladors als polítics que els demanin, amb la mateixa llibertat que tenen els americans per comprar-los a la botiga de la cantonada. Les despeses del funeral poden anar a càrrec del Parlament i així no hi haurà queixes. L’alternativa és que alguns escriptors de primer nivell donin classes als polítics que més han destacat en aquesta guerra d’insults i els expliquin la capacitat que tenen de dir el mateix però en un to i amb unes paraules que no excitin el contrari. Els escriptors convocats pels polítics podrien fer una llista dels qualificatius que consideren insultants i al costat la paraula per dir el mateix però sense necessitat d’ofendre el contrari i provocar encara una resposta més punyent.

La democràcia espanyola té molts defectes i el caràcter insultant dels diputats no n’és pas el pitjor, però marca una manera de ser de la qual podríem prescindir. Si us plau, feu-me cas, encara que només sigui una vegada!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.