Un Acosta sublim

Una de les coses que més m’agraden de l’estiu, que en té moltíssimes inclosa la calor, és poder triar i gaudir d’una quantitat important de festivals musicals i culturals, de molt bona qualitat, repartits per diferents indrets de la Costa Brava.

Deixeu-me que us n’expliqui un exemple.

Carlos Acosta dissabte passat va tornar a passar per l’Empordà i va ser, per mi, el cum laude d’una oferta brutal amb un marcat accent clàssic, a més a més d’una classe magistral sobre el resultat de l’esforç continuat.

El Festival Castell Peralada posava el punt final a una excel·lent programació amb l’On Before de Carlos Acosta.

Veure el ballarí cubà a l’escenari és un regal del cel.

Aquest darrer espectacle, creat arran de la mort de la seva mare per retre-li homenatge, és art amb majúscules.

L’esplèndida ballarina Laura Rodríguez, perfecta i etèria quan calia i forta i enèrgica quan tocava, es compenetrava amb un Carlos Acosta que va demostrar que la dansa i la dansa contemporània també és un magnífic espectacle total.

Coreografies vigoroses s’enllaçaven amb d’altres nirvanianes, trastornadores i sublims i totes posaven moviment a solos o a pas a dos que encaixaven mil·limètricament amb les diferents peces musicals que van portar damunt l’escenari obres que anaven de Tuckett al brutal Two de Maliphant, passant fins i tot per Haendel.

Una posada en escena minimalista i molt treballada mercès a una il·luminació fabulosa, una creació audiovisual que en la segona part era un espectacle per si sola. I les aparicions intermitents de vint personatges que es passejaven per l’escenari, integrants del cor O Vos Omnes en plena metàfora de com se’ns gasta la vida, van acabar d’arrodonir una gala esplèndida.

Carlos Acosta, amb 49 anys, és una escultura clàssica que balla.

És una prova fefaent d’allò de “si es vol, es pot”... encara que no sigui fàcil.

És una combinació de talent, esforç i perseverança, atributs que no tenen gaire bona premsa en el nostre contemporani i estressat món.