‘El guepard’

La presència de Claudia Cardinale a Un estiu a La Goleta m’ha dut a recordar-la a El guepard, la pel·lícula de Visconti que sembla concentrar en un estiu la temporalitat de la novel·la homònima de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Un retrat d’una família aristocràtica siciliana en el context de la revolta liderada per Garibaldi a favor de la unificació d’Itàlia, però també dels drets de les classes populars, que va ser aprofitada i traïda per la burgesia emergent en aliança amb l’antiga aristocràcia, que així mantindria el privilegis, per molt que el príncep de Salina (Burt Lancaster) es consideri part d’un grup en extinció: Allò que “tot ha de semblar que canvia per seguir igual”. Posem-hi que és l’estiu del 1860, en què els “mil camises roges” van desembarcar a Sicília. En un palau de Palerm amb les portes obertes, perquè hi passi l’aire, la família Salina resa mentre se senten crits: s’ha trobat un soldat mort al jardí. Amb un salconduit dels garibaldians perquè Tancredi (nebot del príncep) s’hi ha infiltrat, els Salina viatgen cap a Donnafugata per passar-hi l’estiu en aquell altre palau del qual no saben el nombre d’habitacions. Quan arriben al poble, els reben amb una fanfàrria i entren a l’església, on un travelling els mostra bruts de pols com si estiguessin embalsamats. En un camp, sentint-s’hi el brunzit dels insectes, Salina pacta amb Calogero Sedara, que ha fet una fortuna exercint de prestador: Tancredi (Delon) es casarà amb la filla del nou ric, Angelica (La Cardinale). Amb un record per Miquel Pairolí, a qui tant agradava El guepard, m’acomiado amb el vals que ballen el príncep i Angelica amb el desig d’haver compartit una mica del plaer amb que he escrit aquestes ombres.