Els meus problemes amb el pes

Els meus pro­ble­mes amb el pes van començar quan tenia 13 anys a l’estació de la Renfe del cen­tre de Saba­dell; anava amb el meu pare a Bar­ce­lona i esperàvem avor­ri­da­ment el següent tren, hi havia una bàscula i m’hi va fer pujar, va ficar una moneda i quan va veure el resul­tat es va escan­da­lit­zar, pesava 56 qui­los i només tenia 13 anys. Això de 56 qui­los amb només 13 anys ho va dir a qual­se­vol ésser humà que es creués en el seu camí; en pri­mer lloc a tota la família, però també a tots els seus amics i cli­ents del bar. Era evi­dent que ho deia com alguna cosa ter­ri­ble, hor­ro­rosa i inad­mis­si­ble. Poc després ens van fer una revisió mèdica a l’escola, ens van pesar i era la noia més grassa de la classe. Les mes­tres van com­par­tir el meu pes amb tot­hom, amb tota la meva classe, i ho comen­ta­ven entre elles: “Només té 13 anys i ja pesa 56 qui­los.” Estava tan aver­go­nyida, sen­tia tant menys­preu pel meu cos que vaig dema­nar una vegada i altra als meus pares que em por­tes­sin a un metge per mirar de per­dre pes. El metge em va dir que estava en el meu pes nor­mal, ja que la qüestió no és que pesés 56 qui­los sinó que ja feia 1,71 cm d’altura. No havia de per­dre pes, no havia de fer res, estava per­fecta. Però ja era massa tard, m’era igual que fos la noia més alta de la classe, volia per­dre pes, com fos. I aquí vaig començar una relació de res­tric­ci­ons i d’ingesta des­con­tro­lada, una relació estra­nya amb el men­jar, de die­tes i die­tes, i d’anar-me engrei­xant a mesura que feia més die­tes. Miro les foto­gra­fies de la meva joven­tut, i estava molt bé, però mal­grat tot no em sen­tia a gust amb mi mateixa, sem­pre massa grassa, sem­pre aver­go­nyida, sem­pre menys­pre­ant-me pro­fun­da­ment per no tenir el pes que tocava.

És igual que el Minis­teri d’Igual­tat faci una cam­pa­nya sobre la diver­si­tat dels cos­sos sense com­ple­xos, per superar els este­re­o­tips i la violència estètica (a banda de la ficada de gamba d’haver uti­lit­zat sense permís les models de l’anunci), el món no rei­vin­dica la diver­si­tat dels cos­sos, i si de cas com el gai ama­ne­rat de les sèries dels vui­tanta, som la dona excepció, hi ha la Lizzo i alguna actriu que sovint els fan fer papers de tia bèstia. Les revis­tes d’aquest mes par­len (ho he con­sul­tat) dels següents temes: del nou dejuni inter­mi­tent, com men­jar de tot sense gua­nyar pes, com fer dieta sense per­dre ener­gia, com estre­nar un cos nou aquest estiu, i com per­dre 5 qui­los en 20 dies. No veig cap sèrie, ni por­tada de revista, ni pre­sen­ta­dora de tele­notícies, ni direc­tora de pro­grama de ràdio o de tele­visió que tin­guin excés, segur que hi ha alguna dona excepció però estem infra­re­pre­sen­ta­des, i si sor­tim és com a símbol d’inte­gració i de nor­ma­li­tat que ni de bon tros és habi­tual.

El pes crec que és un pro­blema per a totes les dones, esti­guin o no en el seu pes, van tenir greus pro­ble­mes amb el cos, l’ali­men­tació i el ter­ror d’engrei­xar-se Amy Wine­house, Audrey Hep­burn, Marilyn Mon­roe, Maria Callas... No sé com ho hem de fer, perquè hi ha tanta pressió amb el pes que pot pro­vo­car just el con­trari, una ansi­e­tat pel men­jar que con­ver­teixi una acti­vi­tat necessària i pla­ent en un espai ple de frus­tració i ambi­valències. Un món que ens diu que hem d’estar pri­mes jus­ta­ment amb una eco­no­mia que gua­nya mili­ons i mili­ons pro­cu­rant que ens apri­mem.

Jo segueixo volent apri­mar-me (és un tema de salut!), qua­ranta anys més tard d’aque­lla tarda a l’estació de la Renfe, però avui sé que no penso menys­prear-me ni un sol dia més. Avui repasso cada etapa de la meva vida, i em vaig odiar d’ado­les­cent, quan vaig dei­xar de fumar i vaig gua­nyar pes, quan en la meno­pausa vaig gua­nyar alguns qui­los. I em sap greu, no m’ho merei­xia, havia de tenir una relació posi­tiva amb mi i el men­jar, una relació sana, serena, sense extrems ni menys­preu. Avui soc una dona de 53 anys, que encara evita mirar-se als miralls per no veure’s grassa, però no vull arri­bar als 80 –si tinc sort– sense esti­mar-me avui. Esti­mar-me pro­cu­rant, com sem­pre i un cop més, això de per­dre pes.

Cap procés de salut és fac­ti­ble i reei­xit des de l’auto­odi. Però quan ets jove, quan encara ets una nena, és quan t’ense­nyen l’única mesura cor­recta; avui les nenes pot­ser ja no han de sen­tir la humi­li­ació que el seu pes es comenti a la classe, però veuen el Tik-tok i Ins­ta­gram cada dia.