Opinió

Tribuna

Violència pacífica per la llibertat

“Cal que tots els independentistes tinguem l’habilitat de donar suport als nostres objectius a través d’accions de gran contundència

El 31 d’octubre de 2019 vaig publicar a El Punt Avui un article que portava per títol: “Sí a la violència. Quina?” Tenia per objecte posar de manifest que només la violència pacífica, democràtica i popular podia commoure el capteniment d’Espanya en el sentit d’atendre o escoltar les reivindicacions nacionals de l’independentisme. Sense èxit. I tres anys desprès, què?

La greu situació política de Catalunya amb relació al creixent intervencionisme de l’Estat és quelcom d’una palesa evidència. Passen els anys i la repressió d’Espanya contra Catalunya, lluny d’apaivagar-se, no para d’assolir noves modalitats. Cada dia són més i més els catalans, polítics i no polítics, que són víctimes del sistema judicial postfranquista. La capacitat d’inventiva de l’Estat per trobar nous motius per reprimir l’independentisme pacífic i democràtic no té aturador. Les accions repressives de l’Estat i dels partits de dretes i d’esquerres espanyols que les omplen de contingut han assolit tots els àmbits contra el capteniment civil dels catalans. Són tan sovintejades, aquestes accions, que han penetrat en l’imaginari col·lectiu, fins al punt que han aplacat de manera preocupant la capacitat col·lectiva de resposta. Això afecta també els dirigents polítics i la vida diària de les nostres institucions. Els reprimits, per qualsevol causa, han esdevingut, amb gran dolor, un simple número que va engreixant una fatídica relació que no para de créixer.

Els partits espanyols i aquells que a Catalunya els donen suport en forma de cinquena columna han trobat en la justícia espanyola, infestada de tics i actuacions pròpies dels països més antidemocràtics europeus, l’instrument “legal” per activar el procés repressiu. En un país en què no existeix la divisió de poders, els jutges, a través de tots els òrgans institucionals, d’Espanya i de Catalunya, han assolit, sense cap vergonya ni límit, la direcció política del país, amb el suport, ja ho he dit, dels tres o quatre partits espanyols: el PP, el PSOE, Vox i el que resti de Cs. Uns i altres han tancat les portes a allò que ha de permetre un dia construir un país plenament democràtic. Sense amnistia per a tothom, i sense reconèixer el dret a l’autodeterminació de les nacions sense estat: el País Basc i Catalunya, sobretot, però no de manera exclusiva.

La causa general contra Catalunya recorda –amb tots els matisos que es vulguin– la que va engegar el general Franco després de 1940. Amb punts comuns importants: la persecució del republicanisme –manca d’un referèndum sobre la forma d’Estat– i la repressió del nacionalisme català. Les similituds són colpidores, amb una diferència: Franco assassinava i torturava, aquests d’avui només empresonen, inhabiliten, multen i exilien els dissidents. Els haurem d’agrair la moderació. (No ha d’estranyar i és de doldre que la Fundación Francisco Franco tingui barra lliure per actuar i que el poble català no pugui fer desaparèixer el monument feixista de Tortosa.) Que l’actual repressió de l’independentisme es pugui equiparar –sota fórmules basades en la defensa de l’Espanya única i indivisible custodiada per un exèrcit en creixement– a la que va existir a la postguerra de 1940 resulta colpidor i només comprensible pel suport que hi donen els partits espanyolistes que campen lliurement pel territori de l’Estat, sempre amb un objectiu compartit: anorrear l’independentisme.

I, doncs, què cal fer? La resposta –sobre la unanimitat en el diagnòstic– correspon als partits independentistes, als quals, el poble català, ha atorgat la majoria parlamentària. Són ells, i només ells, els que han de trobar el camí per superar aquesta situació. A diferència de la xerrameca de tants tertulians que infecten els mitjans de comunicació, i que tenen via lliure per rebentar-ho, tot i tothom, considero que és la nostra classe dirigent la que ha de cercar la sortida a l’atzucac en què ens trobem. Compaginar la lluita política, exercida cada dia més, amb una gran fermesa, amb les accions tendents a combatre la immensa pobresa, aturar la desocupació i facilitar l’accés universal a un habitatge digne, ha de ser un objectiu plenament assumit i compatible amb l’independentisme consolidat.

Cercar els objectius resistencials, a través de formes de violència pacífica, superadora d’un enganyós i estèril diàleg amb l’Estat, ha der ser l’objectiu que el govern i les ben nodrides associacions independentistes –lluny del meu desig d’esdevenir un consellador– han de portar a la pràctica, amb coratge i imaginació. Cal que tots els independentistes tinguem l’habilitat de donar suport als nostres objectius a través d’accions de gran contundència, fins a arribar, si cal, a la desobediència civil. Són les úniques que un dia Espanya podrà comprendre? Voldria creure que així serà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia