Temps de postguerra

Què és, on és un indret anomenat Catalunya? Es pot deixar l’statu quo tal com ha quedat després de la nefasta aventura processista? No es veu necessitat ni voluntat de reflexió, com si tot el que ha passat entre 2014 i 2022 es pogués abandonar sense fer net, sense recapitulació ni un debat públic que no deu interessar ningú, sense haver tancat ferides, sense una expectativa d’esdevenir, sigui en la mesura que sigui feridora o discutible, oblidable o possible. Mentrestant, mentrestant, ai, mentrestant (va dir el poeta en un altre idioma), amb còmics mediocres asseguts a les cadires dels filòsofs, què fan la gent de cada dia, on els paren els desitjos, les il·lusions, què s’és fet de les neus del futur i dels nens que haurien de venir?

En un lloc de la Costa Brava del nom del qual no me’n vull recordar, una de les poques activitats encara possibles sense haver-se de gratar la butxaca és nedar. Però això no vol dir que sigui de franc. El nedador que vagi per on els sicaris dels mercaders han decretat que no s’hi va, es trobarà la policia dient-li que no té dret a anar per allà, que és un perill per a les vides dels qui van embarcats. Els embarcats són delinqüents ecològics que intoxiquen l’aire de fum de combustibles fòssils, l’aigua d’olis residuals, i destrossen el plàncton i els peixos amb les hèlixs. Alguns –les motos, sobretot– són de lloguer. La policia esclafa els drets dels individus per protegir negocis anorreadors del medi ambient.

I la policia –la Guàrdia Urbana– brilla per la seva absència quan a les nits els carrers de la localitat són envaïts per hordes d’infrahumans udolants que destrossen tot el que troben, es pixen on els peta, llencen a les cases gots, ampolles, xeringues, condons i llaunes, van amb el cotxe amb les finestres abaixades i la música a tot taco, aparquen als guals i, quan hi ha sort, s’estomaquen entre ells. Els bars i altres antres de destrucció cerebral tenen permís de l’Ajuntament per fer tant de soroll com els plagui, ja fora del terreny de la civilitat i entrant en el de la salut pública. Fa tres dies, es van enregistrar més de 100 decibels d’una parada ambulant de cafres al mig del carrer, emissors d’una fressa i uns brams – en castellà, per descomptat– que només des d’un incurable desordre mental se’n podria dir música.

El conjunt presenta un horror de xivarri, lletgesa i bestialitat, un lloc per colgar sota ciment negre l’alegria i els esperits, el plaer, la tendresa i la compassió. I un pensa, quin país és aquest? Els infrahumans estrangers venen perquè saben que és l’únic lloc d’Europa on a qualsevol hora se’ls permet fer el que vulguin: xisclar, pixar, trencar jardineres i papereres, arrancar senyals de trànsit. Saben que al seu país al cap de pocs minuts serien a la presó. Catalunya és, literalment i en tots els sentits, can Pixa. Si la situació és producte, consubstància o conseqüència d’aspiracions nacionals frustrades, ho deixo a la consideració d’amables lectores i lectors. És perquè governi la banda de desaprensius que avui administren els ens públics que es vol tenir un Estat?

Per aspirar a ser una nació cal una autoestima i una entitat col·lectiva, i cadascú en la seva responsabilitat –tant hi fa des de quina escala de valors algú altre la vegi innecessària– ha de ser al lloc i fer la comesa que li pertoca, a favor de l’entitat comuna. No sembla una operació refinada atribuir a la llibertat que convisquin en un mateix espai les bèsties i els qui en altres temps se’n deia la ciutadania, una gent indefensa davant d’una múltiple ocupació: política, social, civil i cultural. En un país desemparat, prostibulitzat, amb la classe política desapareguda en combat, els discursos reactius i defensius poden fàcilment adobar el terreny de l’extrema dreta, que apunta en diverses versions de l’horitzó, i ja seria l’últim que li faltaria a aquesta pobra, bruta, trista i masegada pseudopàtria.

Les màscares van caient. Fa temps que el ridícul ha quedat enrere, depassat per una realitat que deu estar deixant sense feina còmics i pallassos, ocupacions digníssimes d’altra banda, força més, pel que es va veient, que la dels polítics. Alguna vegada hi ha hagut dignitat en aquesta terra? Si hi era, camí del no-res s’ha extraviat.