Postectura

La història de l’art, com tots els sabers regla­men­tats, s’orga­nitza en calai­xos sovint molt poc aire­jats. Pel que fa a Girona, on la cosa medi­e­val ens ha exa­cer­bat el culte a la ruïna i al dio­rama emboi­rat, amb prou fei­nes posem a tre­ba­llar mitja dot­zena de noms a favor del nos­tre ingrés en la moder­ni­tat: Ber­trana, per més que poques vega­des s’apartés del roman­ti­cisme del clar de lluna; Masó, que va ino­cu­lar unes gotes de dis­ci­plina germànica tan ben tri­a­des al nou­cen­tisme dei­xa­tat de províncies, que segons com hau­ria pogut pro­duir el mateix efecte que con­vi­dar un mossèn a un comiat de sol­ter; posem-hi també Ricard Guinó, el fugi­tiu; Fidel Agui­lar, el mala­gua­nyat, i, obrint el compàs, Josep Agui­lera, el des­ven­tu­rat, i pre­pa­rem-nos per sal­tar un abisme amb els ulls tan­cats fins anar a tro­bar Emília Xar­gay, Paco Tor­res Monsó i Enric Marquès, encara que només sigui el temps just de fer l’ape­ri­tiu. Resu­mint-ho, el manual his­to­ri­ogràfic domèstic passa del moder­nisme, que aquí va fer un enca­va­lla­ment natu­ralíssim amb el nou­cen­tisme; s’entreté qua­tre rat­lles en el període repu­blicà, una mica perquè toca, en vista de l’escàs apro­fun­di­ment que se n’ha fet, i ens pre­senta els artis­tes de la post­guerra com uns super­vi­vents heroics dels quals emana tot el que vin­dria després, fins i tot les poques ganes de saber-ne gaire res. Som tan poc gene­ro­sos amb el nos­tre lle­gat, que con­ti­nuem repro­duint el dis­curs ins­tituït fa més d’un segle a la guia turística que era en el fons Terra de ges­tes i de beu­tat, on els cam­pi­ons de la moder­ni­tat eren els estran­gers que ens visi­ta­ven, la majo­ria extra­or­di­na­ris, és veri­tat, però tan efímers com l’atenció que hem estat donant als que se’ns han mort de fàstic a casa. Una ocasió per repa­rar el greuge seria que tot­hom acudís a visi­tar l’expo­sició que el Museu d’Art de Girona dedica encara fins a l’11 de setem­bre, a propòsit del grup Postec­tura, a una de les gene­ra­ci­ons més mal­trac­ta­des de la història de l’art recent. Creat i dis­solt amb una sola expo­sició, que va tenir lloc el 1950 a les gale­ries Laie­ta­nes, reflec­teix tota la misèria i l’espe­rança de les arts sota el fran­quisme, i a més eixam­pla l’amor que ja sentíem per Est­her Boix i Ricard Creus, redes­co­breix Josep Martí-Sabé i Joa­quim Dat­sira, encu­ri­o­seix sobre l’enigmàtica Mercè Vall­verdú, i dilata l’horitzó perquè no només dei­xem de ser petits, sinó de pen­sar com si ho fóssim.