Peter Pan i tu

De vegades somies que et despertes, arribes al País de Mai Més i et passes per la pedra Peter Pan. T’observo els pòmuls i les mans: t’emmarcaria i m’adormiria a les teves cantonades. Som en Murray i la Johansson a Lost in translation: la impossibilitat d’anar més enllà. I aquí rau el privilegi. Palpes una cadira metàl·lica com amanyagaries una pell jove, els botons d’una taula de DJ o el meu barret si fos el cas. Amb l’elegància d’un felí quan obre els ulls, fas estiraments amb les mans recolzades en un tamboret i l’esquena arquejada, i tornes a provocar sismes i calces a terra. Estàs rabiós i en tens motius: dius que et sents el rei del poliglam –poligoner glamurós–, i confesses que de jove vas aparèixer en una pel·lícula de Bigas Luna. Enfiles un discurs inconnex però abissal: vols un programa que es digui Tu tara me suena, perquè avui qui no té un all té una ceba. I qui no té res i viu en llibertat sempre topa amb qui prova d’amargar-li l’existència buscant-li tares inexistents, com la merda aquella de les teràpies reparadores per curar l’homosexualitat. Portes les torradetes amb anxoves en forma de llaç, i et dic: “Molt mamable, gràcies.” Tu, lúcid com una guilla enmig de la carretera a hores petites, escoltes la M que poca gent detecta. La M, la lletra l’origen gràfic de la qual és un jeroglífic egipci per representar la mar. Tens un cos ballable, rítmic, elèctric, que contrasta amb el punt mort mental de molta penya: “I hate people”, cantes en veu baixa i els ulls en blanc. Segueix així, Musa, dona’m teca que en faré un poema dispers. No marxis, encara: junts crearem una banda de jazz.