Hem tornat als anys vuitanta

Als que estem en la cin­quan­tena molt sovint ens sem­bla que hem tor­nat a l’època dau­rada de la nos­tra joven­tut, la dècada dels vui­tanta, que va ser dau­rada per nosal­tres però força negra per a la resta del món. No és cap exer­cici de nostàlgia, per bé que a tots ens agra­da­ria tenir la salut, l’ale­gria i l’empenta d’aquells temps. És la cons­ta­tació que estem tor­nant enrere. Lla­vors teníem dues grans super­potències, els Estats Units i la Unió Soviètica, que feien aug­men­tar el nivell d’angoixa amb el mal­son de l’apo­ca­lipsi nuclear. Ara tenim més o menys els matei­xos actors enfron­tats, amb Europa al mig del tau­ler d’escacs patint per l’ener­gia, i la Xina que s’ho mira de lluny. A la por nuclear hi hem afe­git l’angoixa climàtica, més amenaçadora i cons­ta­ta­ble. Com va pas­sar als vui­tanta, els preus s’han dis­pa­rat, la inflació no s’atura i som cada cop més pobres. Les reta­lla­des soci­als que van impul­sar la Thatc­her i en Rea­gan sem­bla que tor­nen a tru­car a les por­tes. A nivell naci­o­nal no sé si estem millor, vis­tos els con­flic­tes interns que viu l’inde­pen­den­tisme, que arri­ben a fer ver­go­nya ali­ena. També tor­nem a tro­bar grups nazis i fei­xis­tes que sur­ten al car­rer a mar­ti­rit­zar gent impu­ne­ment per ser gai, negre, pobre o sim­ple­ment dife­rent. El jovent es casa amb cerimònies tra­di­ci­o­nals, mal­grat els esforços de la gene­ració ante­rior per ser ori­gi­nals. Això sí, no tenim la desgràcia de l’heroïna, que va tren­car tan­tes vides, i s’ha pogut con­te­nir la catàstrofe de la sida. Tant de bo puguem com­pa­rar-nos aviat amb els noranta. Com a mínim teníem bona música.