Setembre

Abans els cursos polítics catalans començaven al setembre amb unes plàcides diades de l’Onze de Setembre. Més endavant la placidesa va esdevenir grans reivindicacions unitàries, lluïdes i massives manifestacions de l’independentisme que van situar Catalunya en els annals mundials de la reivindicació pacífica. En poc temps tot plegat ha passat a la història i ara som davant d’un inici de curs polític en què l’únic objectiu dels partits són les eleccions municipals del maig vinent. Estic convençut que ara per ara la majoria de partits polítics voldrien que la diada de l’Onze hagués passat. L’Onze ha estat durant anys un esclat d’alegria i ara ha esdevingut un problema. Ara l’independentisme es presenta desunit i els socialistes afronten un paper per la Diada que tampoc els complau. Els altres partits de l’oposició tampoc tindran material suficient per criticar els mancats objectius independentistes. El curs polític no comença perquè, de fet, no s’ha acabat. Segueix la tensió entre ERC i JxCat, situats dins d’un àmbit absurd de metodologia de treball que consisteix a tirar-se els plats pel cap sense cap perill que el govern es pugui trencar abans de les municipals. Estratègicament, ni a ERC ni a JxCat els interessa trencar la coalició de govern. Ambdós saben que el fet beneficiaria molt els socialistes. Municipals a la vista i en el curt termini hi haurà el debat de política general al Parlament previst a finals de setembre. Un debat sense presidenta estable de la cambra. Un fet inèdit que demostra la mala salut de la política catalana, que ha de redreçar com abans millor la situació en un moment en què caldria estar atents a les crisis energètiques i financeres. El debat evidenciarà la inutilitat de la taula de diàleg i la manca d’un projecte. Com a fet positiu és probable que s’intueixin acords per tirar endavant els pressupostos catalans de l’any vinent.