Opinió

De set en set

La ‘mani’ de l’ANC

Des de finals dels anys 80, la manifestació de l’Onze de Setembre ha ofert una fotografia fidel del moment pel qual transita el moviment independentista. Més enllà dels obligats actes institucionals a qualsevol país, aleshores els organitzats al fossar de les Moreres i la manifestació des de la plaça Urquinaona evidenciaven la fragilitat i escassa incidència política de l’independentisme. Fins al 2010, eren diades resistencialistes, regades amb crits de “traïdors” als partits autonomistes. També hi regnava el caïnisme i la incapacitat de bastir discursos que, tot omplint de contingut les estelades, aconseguissin interessar a la societat catalana. La desunió d’aquell reguitzell d’organitzacions tampoc va contribuir a assolir que ara l’independentisme governi. És a dir, que sigui majoria política. Govern que, al costat d’una societat civil al més àmplia, enfortida i diversa possible acumuli prou força per aconseguir fer realitat el dret democràtic a l’autodeterminació, acceptat i validat per l’Estat espanyol i la comunitat internacional. Si no és així, com?

De quina manera pretén l’ANC ser útil a l’independentisme aprofundint en les diferències del moviment? Podria ser el bàlsam generador de consensos, en lloc de gasolina al govern. Amb quin projecte? El partidisme de l’ANC l’ha afeblit, i posa en risc el moviment al qual li és imprescindible el doble, al carrer i a les institucions. Molts independentistes no aniran a la manifestació perquè no se senten representats pels crits de “traïdors” i la falta de consensos. La nostàlgia dels 80 sols hauria d’interessar a l’Estat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.