El voraviu
Tu, Junqueras, fas por
Me’n va fer venir diumenge en sentir-lo cridar que ell no en té de ningú
“No ens farà callar ningú. No tenim por de ningú”, cridava Oriol Junqueras en un dinar de germanor amb militants. El to i les formes em van fer venir por a mi. Por per ell. Vaig patir per la salut del líder, de veritat. Pel que deia i per com ho deia. O es calma o a aquest home li agafarà alguna cosa, vaig pensar. I el que em preocupa més és d’on ho treu, que els volen fer callar? Qui els vol fer callar? Ho diu perquè els escridassen (que és el que darrerament es troben i volen evitar), però van errats si pensen que els escridassen per fer-los callar. És perquè el que diuen no agrada i perquè el que fan no és el que havien dit tota la vida que farien. Els escridassen, precisament, en l’exercici de la seva llibertat d’expressió (de la dels que els escridassen, que també la tenen, i que han decidit que tampoc els faran callar). A més, entre nosaltres sigui dit, provar de fer callar avui ERC és de bojos amb la munió d’altaveus institucionals i privats que controlen, dirigeixen i acaronen, i amb la maquinària institucional i privada que tenen al seu servei. De totes maneres, un cop passat el moment abrandat del discurs, el que més tocat i preocupat em deixa és el final. Aquest: “No tenim por de ningú.” Qui no té por i ho proclama als quatre vents quan no li ho demanen, o és un boques o és algú que comença a fer por. L’àvia Neus deia que la literatura sobre els molt valents són les necrològiques i que és la por qui guarda la vinya. No tenir por fa por.