El voraviu
Dispareu a la soldat Feliu
És carnavalesc que li retreguin que va a una reunió amb una proposta
El nou dimoni escuat de l’unionisme, de l’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) i d’algunes famílies independentistes; és la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, que relleva en la funció Laura Borràs, dimoni escuat número 1 fins abans-d’ahir (o l’altre). A l’arraconada presidenta del Parlament se l’ha burxat i burxat totes les vies d’aigua imaginables per sobre i per sota de la línia de flotació. Ara, en espera de la rematada final amb el judici i la sentència, s’ha obert la veda de Dolors Feliu i li disparen tants i amb tanta passió que de moment Feliu (que no ho havia planificat) oxigena Borràs. És sorprenent i curiós com s’han escalfat alguns el bec perquè no havia avisat de la proposta que duia a la reunió de la Generalitat, perquè va sorprendre a tots i perquè la va explicar a la premsa abans d’entrar a Palau. Estem tan acostumats a reunions i reunions per escalfar cadira, que si algú hi porta la seva iniciativa, destrempa. Destrempa que algú surti de la via de la desmobilització i la congelació. Destrempa que algú estigui per menys càlculs, menys contemplacions i menys orgues. La independència es fa independitzant-se i és per al que hi som. No hi ha res més. Sense violència i amb resistència pacífica. No hi ha res més. La resta és com el federalisme del PSOE. Quaranta anys després està tot per federar i han manat més de la meitat del temps.
