Anna Gabriel “no toca”

Queda clar, i que ningú ho dubti, que era per l’emoció que l’embargava i no per cap voluntat ni cap deliri d’opacitat que Anna Gabriel no va voler contestar preguntes en la seva atenció a la premsa, a Madrid, després de la declaració davant del jutge Llarena. La gent d’esquerres, i les de les esquerres alternatives encara més, sempre són molt emocionals, molt humans, molt tendres i per això poden quedar com l’esperit més lliure i recollir columnes i columnes d’admiració encara que es comportin com el polític de dretes més groller. En aquest ofici, també hi ha coses que no canvien amb el pas de les generacions. Una és que, per segons qui, la màniga és molt més ampla. Si un “postconvergent” es nega a contestar una pregunta i cita, amb gràcia o sense, el vell i amanit “no toca” de Jordi Pujol, li baixa al cim tota la cavalleria. Quan els socialistes de la “modernor moderna” convoquen a rodes de premsa sense dret a preguntes, o amb preguntes restringides a un o dos periodistes, i pas previ per un intermediari, se’ls diu de tot menys senyors. Quan l’inefable M. Rajoy convocava “via plasma”, generava més acudits que la gloriosa època de la “xíndria amb xorís” i el “baixi del ficus, senyor Moran”. Però l’Anna Gabriel (qui l’entengui que la compri, diria l’àvia Neus) no va poder parlar d’emoció i ja parlarà un dia d’aquests des de casa envoltada dels seus. Com era allò de la Ponsatí? Que anàvem de catxa?