Raça humana
Més val que descansi en pau
Als actuals descendents de la Isabel no els passarà com a la Teresa Cufí de can Jep d’Albanyà, que fa cent anys va perdre un fill i al cap de poc ningú no podia viure a la casa perquè les parets cruixien de valent; o com a l’Esperança Frigolé de la Mascarona de Vilobí, que quan anava a agafar el son es desvetllava espaordida per una remor de passes; o com a la Maria Puigdemont de la Rovira de Sant Julià del Llor, anguniosa perquè unes mans invisibles es dedicaven a esgarriar la roba dels mundos de la sala; o com a en Miquel Compte de la Panosa de Sant Iscle de Colltort, que sentia el ball nocturn de plats, gots i cassoles. Tots feien el ploricó, però s’ho havien buscat! No, als actuals descendents de la Isabel això no els passarà perquè han complert amb el ritual a ulls de tot el món, amb la més gran fastuositat, i s’han excedit fins a l’extenuació dels més badocs; en canvi aquests altres protagonistes de la nostra història –trets del llibre Màgiques, pors i supersticions, Diputació de Girona, 1988–, uns pobres diables atacats per la misèria i la ignorància, pretenien escatimar a l’Altíssim allò que li corresponia: els funerals pels seus difunts, pagament en mà, sense els quals els condemnaven a vagar com ànimes en pena i reclamar la cerimònia per al seu assossec. No fallava, quan la família encarregava les exèquies, el capellà –disculpin, volia dir l’esperit– es calmava i ja no apareixia a espantar els vius. Coses d’aquell temps! Els actuals descendents de la Isabel s’han ben assegurat que descansi en pau, no importa qui ho hagi costejat. Com ha canviat tot, oi?