A la tres
‘Be patient, my friend’
Pedro Sánchez, que és de viatge als Estats Units, ha recomanat als independentistes catalans que tinguin “paciència” perquè el diàleg amb el govern de la Generalitat “necessita temps”. El cap de l’executiu espanyol, de viatge als Estats Units, ha deixat anar la perla en una entrevista al diari nord-americà Político, on ha continuat amb la seva recepta cap al retrobament: “És important que el moviment independentista parli clar als seus ciutadans” per dir-los que “necessitem trobar alternatives, solucions diferents per resoldre aquesta crisi”.
Seria massa fàcil entrar a debatre sobre el concepte que té Sánchez sobre els límits de la paciència, en especial quan ell ha estat el primer a dilatar les trobades entre tots dos governs i a incomplir sistemàticament els compromisos adquirits. Sánchez, com a bon venedor de fum que és, sap que l’èxit no és vèncer, sinó convèncer. I reconec que, fins ara, li està donant bon resultat. Tampoc crec que sigui gratuït aquest to conciliador que aprofita un altaveu internacional per intentar neutralitzar un independentisme que no ha desaparegut, que ha recuperat cert múscul al carrer i que està a punt de commemorar els cinc anys de l’1-O. Un 1-O ple d’imatges de repressió policial contra uns ciutadans que només volien exercir el seu dret a votar, que van fer la volta al món, i que, malauradament, per a alguns, és un episodi relegat als llibres d’història i a la nostàlgia del passat.
La paciència és una virtut escassa en un món que canvia constantment i que reclama als governants solucions ràpides, àgils i eficaces. En un món condicionat per la immediatesa, demanar paciència no hauria de ser mai una excusa per guanyar temps a favor d’altres interessos personals o de partit. I molt menys fer-ho servir com la manera amable de menystenir i infantilitzar el dret d’autodeterminació d’un poble. La paciència, diuen, és bona consellera. La resignació, no. D’aquesta a Catalunya en tenim més aviat poca.