Com si una rata votés un gat

No té sentit, diu la Comissió Europea, que els fons públics que ens envien pel pla de recuperació s’usin per rebaixar impostos als més rics, que es demanin diners per compensar el desequilibri territorial i es renunciï als ingressos que redistribueixen la riquesa dins de la comunitat. No té sentit en un context de guerra, d’inflació desbocada i de necessitat de sostenir famílies i empreses quan els recursos fiscals són imprescindibles, i com a exemple posa la intervenció del mercat elèctric; també recorda que les partides no són eternes. No té sentit? Explicat així, certament no; el més avinent seria aprofitar les trameses per endegar reformes encaminades a afrontar la crisi i tallar els nivells de desigualtat que es mengen el dia a dia d’un nombre creixent de persones: justícia fiscal equival a justícia social, adverteix el govern de l’Estat. Però hi ha altres maneres d’explicar-ho i aquests dies ho han fet a bastament la presidenta de la Comunitat de Madrid, Díaz Ayuso, i el president d’Andalusia, Moreno Bonilla, entusiasmats, com ha assenyalat el portaveu de Más País, Iñigo Errejón, en una frenètica carrera a veure qui retalla més a la població treballadora i regala més diners als que més tenen. Perquè d’això es tracta finalment quan es parla de baixada d’impostos a les grans fortunes: reduir els recursos de l’Estat per finançar serveis de vital importància com ara educació, sanitat, i limitar la protecció a les capes més precàries. Què busquen? Beneficis privats, òbviament, el negoci dels seus amics de mena. Rufián també ho ha dit clar: que la classe treballadora els voti és com si una rata votés un gat.