Cinc anys de l’1-O
Aquell 1 d’octubre que ens venien com una victòria s’ha tenyit d’una taula de diàleg estèril
Dissabte que ve farà cinc anys de l’1 d’octubre. Una data gravada a foc en punts de votació com van ser el pavelló de Sant Julià de Ramis, l’escola Verd o el Bruguera de Girona, el pavelló de Palau o el local d’Aiguaviva on es feien les votacions. Ara, cinc anys més tard, podem fer un balanç més acurat d’aquella jornada. Les cúpules polítiques es van entestar a vendre l’1 d’octubre com una victòria. Si entenem per victòria la repressió en forma de cops de porra que van rebre els que defensaven amb els braços entrellaçats el pavelló de Fontajau. Si entenem per victòria que el càstig escollit per l’Estat fos enviar a la presó els líders polítics i socials d’aquella votació o obligar a anar a l’exili altres líders polítics per no acabar entre reixes.
L’única victòria que es va aconseguir l’1 d’octubre va ser la de l’orgull de la gent que amb 80 i escaig anys o superant els 90 encara anava a votar a la tarda d’aquell dia, malgrat les càrregues arreu i el so nítid de la repressió que l’Estat va exercir perquè tot el món ho veiés.
Sempre he dit que veure en directe les càrregues a Sant Julià de Ramis va ser per a mi veure in situ el primer acte de guerra i prendre consciència del que és capaç de fer un estat quan veu que una part li vol treure un tros del pastís. Aquell gest de la gent gran, que encara tenia viu el record de la Guerra Civil, sí que va ser un victòria per a l’orgull col·lectiu. La lectura, però, que l’1 d’octubre vam guanyar va ser altre cop una visió edulcorada de la classe política per portar més aigua al seu molí en forma de vots. Ara, cinc anys després, aquesta visió es fa nítida amb uns partits desunits i sense un rumb que porti el país cap a la independència.
Aquell 1 d’octubre que ens venien com una victòria s’ha tenyit d’una taula de diàleg estèril, d’una desunió d’acció fins i tot a Madrid; un còctel que s’ha traduït en la frustració de bona part de la ciutadania i en un desànim que sembla difícil d’aixecar d’avui per demà. Els partits parlen de punts d’inflexió que no s’albiren a prop, però no podem desestimar que l’Estat espanyol pot fer una vegada més gala de la seva imaginació i cometre un nou error històric que ens doni una palanca independentista per seguir el camí que l’1 d’octubre vam embocar però que no vam acabar sabent aprofitar.
