No és un somni!

La jornada democràtica va ser una festa. Tots els col·legis electorals van obrir puntualment i des de primera hora riuades de gent feien cua per exercir, amb il·lusió, el seu dret a vot. Però també el seu deure. D’ençà que el govern de la Generalitat va convocar el referèndum i va fixar el dia 1 d’octubre com la data assenyalada, el país sencer es va posar en marxa. La campanya electoral ha estat intensa. Els debats públics, i també els privats, han estat apassionants entre els defensors del sí a la independència i els qui volien continuar essent espanyols. Debats intensos però alhora enriquidors. Les enquestes ja van albirar que el sí guanyaria per rotunda majoria, fins i tot entre els més escèptics, conscients que la nova constitució republicana era molt millor per al futur dels seus fills que la vella espanyola de 1978. Per això, dels electors votants, un 90% van marcar la casella del sí. Només un ínfim percentatge hi van votar en contra. El que explicaven el president Puigdemont i el seu govern sobre com hauria de ser la nova república catalana va tocar el cor de la majoria. Una sanitat dotada de noves eines assistencials i de recursos suficients per garantir una població cuidada. Un nou model d’ensenyament, que combina els conceptes humanistes més clàssics amb la decidida aposta per la recerca i la innovació, eines clau per retenir i atraure el talent. Una política energètica clara que fomenti l’autosuficiència a l’hora de produir energia sostenible, respectuosa amb el planeta, i alhora que garanteixi que la nostra indústria es mantingui entre les més competitives d’Europa. Però el que segurament més impacte ha tingut, ha estat la proposta de les noves lleis a favor d’un habitatge i una feina dignes per a tothom. Sabem que costarà. Ja ens han avançat que no serà fàcil, i que tenim uns anys de dificultats i entrebancs. Però ara ningú ens pot treure el que ens hem guanyat. Avui el Molt Honorable President Carles Puigdemont, fill d’Amer, ha declarat la independència de Catalunya i el naixement de la nova República catalana. I ha fet real el que vam votar l’1 d’octubre. Tinc família a Andalusia que estan molt contents per nosaltres. I ja pregunten si els caldrà el passaport. Ja els he assegurat que no, que sabrem conviure com pobles germans. Les distopies solen ser allò que no ha estat, però que perfectament podria haver estat. I fins i tot, convertir-se en utopies encara pendents de ser realitat. El que passi a partir del proper 1 d’octubre podrà ser una utopia o acabar essent una distopia. En tot cas dependrà de nosaltres. Ho decidim nosaltres.