L'hora (d'equilibris) de Puigcercós

Més enllà del nou president i secretari general del partit, qui més afavorit va sortir aquest superdissabte va ser la mateixa Esquerra Republicana. Després de massa incoherències, de ser un partit de govern per sota de les expectatives i de convertir, massa sovint, Sant Jaume en un vodevil, li calia una jornada modèlica com la d’ahir per reconciliar-se amb un bon grapat de ciutadans. El procés d’elecció de la nova direcció va ser exemplar, amb un enorme èxit de participació i amb un sistema tan democràtic que hauria de ser exportable a d’altres partits que també els convindria obrir les finestres i airejar la seva tria de líders.

A partir d’ara, ERC també haurà de ser exemple a l’hora d’integrar totes les sensibilitats dins del partit. Un dels reptes prioritaris del tàndem Puigcercós-Ridao ha de ser llimar a dintre per tenir força a fora. Els joans han de ser la direcció dels uns i dels altres i recordar, tothora, que de moment ERC és un tripartit dins del tripartit. La direcció té (només) el 37% dels vots, però pràcticament hi ha un terç de crítics i un altre terç de carodians a qui s’ha de saber integrar per no tenir, per sempre més, un partit fragmentat.

De moment, Puigcercós ha començat a fer gestos. Parla d’actualitzar el govern d’Entesa i de tenir deu punts a revisar amb Montilla. És una picada d’ull cap a un Carretero que no té gaires ganes de facilitar-li el congrés de dissabte que ve. En cap cas, però, perilla el tripartit del qual ell és un dels arquitectes. I no hem vist mai cap arquitecte que posi bombes per enderrocar els seus edificis. Per això ahir ja va parlar de “consolidar” i “estabilitzar” el segon tram de legislatura fins al 2010.

Puigcercós, acostumat a precipitar terminis (a Madrid o com a conseller), diu que només tornarà al govern si és per ser-ne president. L’ambició i el seu lideratge ja l’ha dut a la presidència d’Esquerra. L’objectiu final encara queda lluny.