Contra la claredat de la boira

En política, quan les paraules s’utilitzen per a fer el contrari del que es diu, llavors ens indiquen que els polítics governen mitjançant l’engany. Darrerament són tan escandaloses les contradiccions entre el que es diu i el que es fa que semblaria innecessari indicar-ho. És veritat o mentida que la taula de diàleg no va complir el calendari de reunions? És veritat o mentida que no s’ha aconseguit cap “desjudicialització” de la persecució ideològica? És veritat o mentida que ni tan sols han aconseguit que l’indult parcial fos total, prova política de l’ús repressiu del govern del PSOE, i no del poder judicial? És veritat o mentida que, al marge de les condicions, Aragonès va prometre que demanaria sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura si era elegit president? Ara, en el debat de política general, quan tocava avaluar la feina i els compliments de les promeses sobre els acords de la investidura d’Aragonès, ERC es treu de la màniga una suposada estratègia nova. Copia el nom de l’estratègia dilatòria que es va empescar el govern canadenc, llei de la claredat, per enredar els independentistes quebequesos i la proposa al Parlament català, quan tothom sap que el PSOE i el PP han sigut més que clars en negar-nos el reconeixement del dret a l’autodeterminació, i que ara es tractava d’avaluar-ne el resultat en la taula del diàleg. ERC buscava una fórmula per desviar el focus de la taula. Finalment no li va caldre usar la pantalla de la “claredat” i es va aferrar a una frase condicional, la qüestió de confiança, per expulsar-se Junts de sobre i que semblés que són ells els que s’han autoexclòs del govern. Veurem fins on arriba tanta supèrbia contra el desencís d’aquí i tanta submissió eterna al poder de Madrid.