Mantenir els vicis o obrir un nou temps

Cal felicitar els militants d’ERC per la lliçó de democràcia que van donar dissabte. En un exercici sense precedents en la resta de partits, 7.036 dels seus 9.923 afiliats van votar en les primàries per elegir els nous president i secretari general en una jornada d’absoluta normalitat que va fer oblidar els agres retrets que s’havien dirigit durant la campanya alguns dels 8 candidats. En segon lloc cal felicitar els guanyadors, Joan Puigcercós, que relleva en la presidència del partit Josep-Lluís Carod-Rovira, i el nou secretari general Joan Ridao. També és meritori el resultat del líder del Reagrupament, Joan Carretero, que va quedar segon en l’elecció del president i consolida el seu paper com a referent dels crítics. Carretero va desplaçar Uriel Bertran i va deixar en tercera posició Ernest Benach, avalat per Carod. Tot i que Rafel Niubò, que feia tàndem amb el president del Parlament, va quedar segon com a secretari general.

Aclarides les posicions en el rànquing de preferències de la militància i els suports de cadascun dels quatre sectors, ara ve la segona part: el congrés que ha d’elegir dissabte la nova executiva. Malgrat la seva victòria, Puigcercós només té un 37% de suports, i, per tant, està obligat a arribat a acords amb les altres candidatures si aspira a redreçar el desgavell intern amb un equip cohesionat. En teoria, pot superar també la prova cedint llocs a l’executiva al sector de Benach o als crítics. Però tots plegats haurien de poder anar més enllà d’un simple acord de repartiment de cadires en funció de quotes internes, un vell vici dels republicans que deixaria obertes totes les ferides i dispararia les tensions internes a les portes de la següent gran batalla: la de Puigcercós i Carod per ser candidats a presidir la Generalitat.

De la capacitat dels seus líders per obrir un nou temps en dependrà que ERC recuperi davant els electors una credibilitat que ha anat perdent amb tanta celeritat com la va guanyar. Ha sigut el resultat d’una política erràtica a les institucions, d’un excés de cops de volant, vaivens i contradiccions en qüestions clau per al país. Una política que ha projectat una imatge de partit immadur i de poc fiar, que portava camí d’arruïnar el seu paper decisiu en la política catalana del segle XXI.