Interpel·lar el públic teatral

Hi ha espectacles teatrals que tenen ànima. I això es té o no es té. Així de simple. I això ho té El testament, protagonitzat per Ramon Molins, de Zum Zum Teatre. L’acaba d’estrenar a Fira Mediterrània de Manresa i planteja a través del teatre d’objectes un viatge pels records, les arrels i identitats universals. I quan dic que connecta, que té ànima, és que l’espectacle se centra en el barri d’infantesa on va néixer i viure en Ramon Molins: el barri dels Magraners de Lleida. I per què aquest espai de Lleida on no he estat mai connecta amb mi i amb el públic? Per què connecta quan ens parla d’uns personatges que no hem conegut mai? I per què ens emocionen els objectes personals de l’actor? Doncs perquè des de la mirada microlocal i ultrapersonal ens planteja preguntes i dilemes universals, perquè ens interpel·la.

Fer això en teatre no és fàcil. I en Ramon Molins a El testament hi arriba. Tots tenim un barri com el dels Magraners de Lleida. A mi em va portar al barri del Molí de Lloret o al de Puigventós. Vaig viure un temps a l’avinguda dels Països Catalans del Veïnat de Salt i també el vaig veure durant l’espectacle. A molts gironins els pot venir al cap el barri de la Font de la Pólvora o del Pont Major. Tots tenim barris d’infantesa. El resultat és un espectacle amb un sol actor, però un actor amb ofici. I al darrere hi ha un treball que té més noms amb ofici: a part d’en Ramon Molins, a la dramatúrgia i direcció hi ha Jokin Oregui, de la companyia Marie de Jongh, i Izaskun Fernández i Julián Sáenz, de la companyia El Patio Teatro. I deixeu-me fer aquí l’espai publicitari d’aquesta crònica per recomanar-vos l’espectacle Conservando memoria, que El Patio Teatro portarà aquest cap de setmana a Celrà i Lloret. Una joieta que no us podeu perdre.

Hi ha més ofici al darrere d’El testament. El de la Margarida Troguet al comissariat escènic o l’equip de segell inconfusible de Zum Zum Teatre. Un espectacle que espero veure programat en molts llocs i que ens explica que és possible partir de l’univers personal per interpel·lar el públic i transportar-lo als universos personals de cadascun de nosaltres. I això ho fa activant-nos la part més lúdica i emocional de les nostres vides i plantejant-nos qüestions que no ens són alienes, com ara què quedarà de nosaltres quan ja no hi siguem? O on aniran a parar les nostres coses?