Caminem cap a l’horitzó

Fa ben poc, el 31 d’agost passat, era a Brussel·les i vaig visitar el president Puigdemont a les seves oficines del Parlament Europeu. Visita de cortesia, només. Per fer-li costat, per agrair-li la duresa del seu sacrifici, sense cap interès polític. De fet, en parlàrem molt poc, de política. Ni calia. Era allà com a gironí, com a company de la seva etapa d’El Punt (encara que no hi vam coincidir en el temps), com a independentista convençut, com a amic.

La conversa va discórrer sobretot per l’exili i les conseqüències familiars, l’escola de les nenes, la seva decidida voluntat de no rendir-se, les perspectives judicials... A les parets dels despatxos, dues grans fotografies: la victòria de les urnes de l’1 d’octubre i la gran manifestació gironina del 3 següent. Per mi, i suposo que pel president també, el cim visible de la seva acció política per la llibertat del nostre poble. Allà, sentint-me una mica protagonista, vaig gosar dir: “Potser aquell dia 3 es podia haver fet alguna cosa més per aprofitar la força del carrer.” En la mirada del president vaig llegir que ell hi havia pensat al seu moment, n’havia valorat els pros i els contres, les conseqüències, la relació de forces. No li demanava pas cap explicació. Ell tenia la informació i jo no.

De política, només en vaig gosar parlar en un incís. Li vaig manifestar la meva incomoditat per les baralles i, sobretot, els insults que els dos partits independentistes s’intercanviaven a les xarxes. Em semblà que ell tampoc ho veia bé. Va ser llavors que, amb la franquesa que permetia el to de la conversa, vaig gosar dir-li que, de tota manera, agraïa sincerament que, malgrat tot, no haguessin trencat el govern. Creia que, si això es produïa, trencada la majoria independentista, tindríem un president Illa a Palau molt aviat. Va respondre només amb un somriure que ara recordo trist. No hi era com a periodista. No n’havia de fer cap crònica. Ni la faré. Però he escrit aquest record de finals d’estiu perquè comprovo que aquells insults i aquelles discrepàncies s’han concretat en una sortida de Junts del govern. La buscada i esperada majoria del 52 per cent independentista s’ha fos al Parlament. Tenim un altre govern, ara monocolor amb incrustacions importants com en Quim Nadal, per citar el més proper. Els desitjo sort. Molta. Tota. I encert. El país, i el món, viu moments molt complicats i difícils que cal afrontar amb intel·ligència, esforç i enginy.

Sento arreu un cert desencís. El ciutadà molt o poc conscienciat recela de les promeses dels polítics. Els votes i després no fan el que han promès. Només busquen la cadira, el sou, els privilegis. És tan fàcil criticar! També és fàcil prometre més del que es pot donar. I segurament s’ha de fer. Els ciutadans volem esperança, exigim programes de màxims, potser utopies, per decidir el nostre vot. Després ve la realitat del que es pot fer i del que no. La dura paret de la realitat. Costa d’entendre que les promeses electorals són només indicis del camí que es vol emprendre, de la direcció cap a on volen anar, l’horitzó que els il·lusiona, la meta final. I, en votar, triem això: camins, direccions, metes, horitzons.

D’altra banda, les circumstàncies adverses que travessem demanen un govern fort, que governi, que s’imposi, que ajudi els més febles, que sostingui l’entramat empresarial que crea feina, que sàpiga actuar per damunt de les modes, dels tabús, de les tendències, del què diran, del darrer vot que es pot perdre. Churchill va guanyar la guerra i va perdre les eleccions. Està bé que l’oposició actuï pensant en les eleccions que venen –sempre venen eleccions– però no es pot governar bé amb la mirada fixada constantment en les enquestes, amb l’oïda girada cap a l’assessor electoral. Recordeu: sembla que Pujol no va voler assumir la recapta dels impostos perquè això el faria menys popular. Si és veritat, es va equivocar. Segurament va tenir altres encerts, però en això es va equivocar. No va ser prou valent.

He començat a Brussel·les. Amb el president a l’exili, amb l’esperança a Europa, als tribunals europeus. Em va confessar que l’havien temptat més d’un cop a lliurar-se a canvi d’una pena pactada, suau. No ho vol ni sentir. Té clar que l’aplicació del 155 va ser il·legal. O bé tornarà extradit, si Europa ho decideix, o bé tornarà lliure. Bona sort als dos presidents, a Brussel·les i a Barcelona.