Il·legítim

El tercer partit de Catalunya ja fa temps que ha arribat a la conclusió que, si no pot ostentar la presidència de la Generalitat, és millor convertir-ho tot en un circ. És la rebequeria infantil de punxar la pilota en cas de derrota, però practicada per senyors amb corbata i senyores amb vestit jaqueta. És com aquell anunci televisiu en què es veia un home emprenyat sortint d’una casa tot cridant “és el meu Scattergories i me l’emporto!”, només perquè les coses no li sortien com volia a la partida del joc de taula. Alguns hi barregen, per postres, la seva pròpia situació personal: davant la possibilitat de ser inhabilitats per martingales –“trapis”, com es va dir amb un barbarisme col·loquial–, intenten escampar el seu malestar i ressentiment amb un ventilador. Ara repeteixen arreu on van que el govern és “il·legítim”, un discurs molt perillós i propi de l’autoritarisme arreu del món. Exactament amb els mateixos termes es referia Donald Trump a Joe Biden després de perdre les eleccions: “Estats Units corre el risc de tenir un president il·legítim.” Els fanàtics assaltants al Capitoli s’emparaven en aquesta afirmació. Tant Pablo Casado com Vox han al·ludit al govern de Pedro Sánchez amb el concepte “il·legítim”. Si no tenir majoria absoluta o no disposar del suport parlamentari estable restés legitimitat, diversos Molt Honorables d’aquest partit que avui plora, renega i crida podrien ser definits de la mateixa manera. És clar que el fet de ser legítim o no, en aquest cas, no té res a veure amb el suport parlamentari, sinó amb el fet que manem “nosaltres” o “els altres”. Ara haurem d’estar atents a veure quina una n’inventen per votar contra els pressupostos, que arribaran al Parlament redactats per un conseller seu, acabat de dimitir per obligació orgànica i no pas per ganes. ¿Diran també que els comptes són “il·legítims, encara que els hagin fet ells mateixos?