Qui ret comptes?

Si sabessin els polítics el grau d’interès que generen les seves batusses caïnites, les dimissions i els cessaments, els canvis de composició dels governs, o els seus discursos buits de salvapàtries, en la gran majoria dels ciutadans –els que ni piulen– que van lliurar-los el vot per arribar al 52%, se’n farien creus. Va des del desinterès al tip de riure i al fàstic. Evidentment, per a uns quants milers, la qüestió és una altra, perquè en depenen cada mes, sigui pel seu càrrec, sigui per la relació client-proveïdor amb qui governa. Un dels motius rau en un detall. Els treballadors i directius d’empreses estan acostumats a retre comptes; tenen uns objectius o uns compromisos que han de complir; si no ho fan, els seus arguments per justificar-se no són prou convincents i no es veuen perspectives d’esmena, saben que s’hi juguen la feina i el prestigi. Per la seva banda, l’empresa –que els paga precisament per assolir les fites a les quals s’han compromès– no voldrà mantenir-los en el càrrec o en plantilla perquè, al capdavall, també s’hi juga la continuïtat. Els partits polítics elaboren programes que sempre incompleixen. Ningú dels seus votants els demana explicacions perquè, com diuen els mateixos polítics, ja tenen un examen cada quatre anys. La trampa es fa evident perquè, encara que els ciutadans canviïn el vot, de fet, no canviarà res. No reten comptes del seu programa i l’empresa és el país, és tothom; i no hi ha ningú que pugui exigir-los allò a què un dia, quatre anys enrere, es van comprometre a fer. El pitjor és que els votants ja s’hi han acostumat i, als polítics –i als reis i als jutges, entre d’altres– ja els va bé. I a qui preocupa el país?