Francesca

Recent tor­nada d’un viatge a Itàlia, una amiga ens va dur uns quants Baci Peru­gina, bom­bons de xoco­lata amb ave­llana que es desem­bo­li­quen amb la curi­o­si­tat afe­gida de des­co­brir una citació impresa en un paper finíssim. Un d’aquests baci, que, cer­ta­ment, arri­ben com un petó, ens va fer pre­sent una frase de Thékhov reproduïda en diver­ses llengües (italià, anglès, ale­many i francès) que tra­du­eixo al català tan bé com puc: “Quan esti­mes, des­co­brei­xes en tu tanta riquesa, tanta dolçor i tant d’afecte que pen­ses que no et sabies capaç d’esti­mar tant.” Em van venir al cap diver­ses coses, però només n’esmen­taré Fran­cesca i l’amor, film d’Alba Sotorra que, tenint com a pro­ta­go­nista l’artista visual Fran­cesca Llo­pis, es tanca amb una dedi­catòria: “A totes les dones rebels que volen viure la vida segons les seves nor­mes i que volen esti­mar i ser esti­ma­des.”

Vaig pen­sar en la pel·lícula, estre­nada fa una set­mana, perquè l’havia vist poc abans. Però si va ser així és perquè crec que Fran­cesca Llo­pis (o almenys el que tras­pua a través del per­so­natge que cons­tru­eix en una pel·lícula que es mou en un ter­reny incert entre el docu­men­tal i l’auto­ficció) podria dir alguna cosa sem­blant: posem-hi que l’amor, que defi­neix com a pura ener­gia, fa que surti el millor de nosal­tres. Fran­cesca diu que enyora tenir una pare­lla i Alba Sotorra fa que jugui a bus­car-la a través de Tin­der. L’amor, però, ja el sent: per la filla, que ha mar­xat a viure a l’estran­ger, per les ami­gues, per la cre­ació artística amb la qual expressa la joia (i també el dolor) davant del món, per la vida mateixa. De fet, allò que mos­tra a Fran­cesca i l’amor és la seva capa­ci­tat d’esti­mar. És així que es fa esti­ma­ble aquesta dona lliure, una franc­ti­ra­dora artística.