Senglars Colla Futbolera
Fa dos dilluns parlava d’una taula rodona sobre el rock gironí dels anys 90 que va tenir lloc a la Cellera. Durant l’acte, Pau Marquès, d’Umpah-Pah, va recordar que un dels millors exemples de l’amistat que hi havia entre els grups va ser l’equip de futbol Senglars CF (Colla Futbolera), que es va fundar el 1991 i del qual van formar part, entre altres col·legues, músics i tècnics de Sopa de Cabra, Umpah-Pah i els menorquins Ja T’ho Diré, que llavors feia poc que s’havien instal·lat a Biure. Senglars CF encara funciona i juga al campionat de futbol 7 del GEiEG, però a la seva alineació, que ha viscut molts de canvis en tres dècades, ja només es manté des del principi el metge i cineasta Pere Solés, cofundador amb Marquès de festivals com ara Emergent i Girona A Cappella.
Pau Marquès recorda que tot va començar a la vall de Sant Daniel, concretament a la pista del CREC, el Centre Recreatiu Esportiu Cultural, i de fet l’equip es va dir durant poc temps Senglars de Sant Daniel. Diu en Pau: “Jugàvem triangulars de futbol sala entre nosaltres, amb cinc jugadors per equip, i de vegades érem dotze i de vegades vint. Dels Sopa venien sobretot en Gerard [Quintana] i en [Josep] Thió, tot i que alguna vegada també havien vingut en Ninyín i en Cuco; d’Umpah-Pah, el meu germà Marc i jo i també en Joan Solà-Morales; de Ja T’ho Diré, gairebé tots i alguna vegada fins i tot el seu mànager, en Jordi Coll, i a la primera època també hi jugava algun membre de Parriana. Posteriorment, també van passar per l’equip l’Albert Fort de Di-versiones, en Quiño [Jordi Puig, de Petit Fours i U98 Music] o en Pau Vargas, de Panda. Durant aquests trenta anys, hi han passat fins i tot els nostres fills.”
Senglars CF té fins i tot escut i durant una època va mantenir actiu un blog a internet amb cròniques dels partits. Durant els anys 1993-94 el club va jugar en una lliga de futbol d’empreses: el seu camp era el de la Pera i, entre els seus competidors, hi havia l’equip de la Guàrdia Civil. I van organitzar un parell de festes a Cartellà, a la tardor, per recollir fons per a l’equip, en què els músics es barrejaven per tocar versions. “A la lliga d’empreses només vam guanyar un trofeu: el de l’esportivitat”, recorda Marquès, encara sorprès de com els quedaven forces per jugar a futbol en una època en què tocaven gairebé cada cap de setmana i a hores intempestives.
