Ducs, marquesos i senyors

El meu avi deia: “Un senyor és ben bo de fer.” Ho deia quan, després de tre­ba­llar tot el dia, s’asseia al por­tal de casa a pren­dre la fresca. Però, quin senyor!

Un total de 29 mem­bres de la supo­sada aris­tocràcia espa­nyola han per­dut els títols aquesta set­mana després de la publi­cació al BOE de la nova llei de memòria democràtica. Ducs, mar­que­sos i senyors, que durant gene­ra­ci­ons han estat a la fresca i han vis­cut de renda, han sen­tit un cal­fred amb aquesta llei que pre­veu la des­a­pa­rició de tots els nome­na­ments con­ce­dits entre 1948 i 1978 que es van donar amb l’únic objec­tiu d’enal­tir la dic­ta­dura fran­quista. L’oratge és més fred per a alguns d’ells. Però la renda és gran i el fred de veri­tat encara no arriba. Faran falta algu­nes gene­ra­ci­ons més perquè el temps faci justícia, si és que n’hi ha.

Han hagut de pas­sar 47 anys des de la mort del dic­ta­dor perquè algú qüestionés uns títols que llu­ei­xen un pas­sat d’afu­se­lla­ments i mas­sa­cres, un pas­sat de sang que els va llau­rar un futur de glòria. La llei de memòria democràtica fa un pas a favor d’una soci­e­tat, l’espa­nyola, que ha nor­ma­lit­zat l’herència de la dic­ta­dura, però només és un pas. Hi ha encara molt de camí. I només quan l’haguem fet tot podrem seure a la fresca com si fóssim uns senyors.